Enorme Rafa Nadal en la final d’ahir. Un partit esgotador fins i tot per als que ho miràvem des de casa. Ara mateix estic fins als ous de tennis. Estic empatxat després de passar set hores davant la tele.
Em sembla memorable la força de voluntat d’aquest xaval de 22 anys. Un exemple com a esportista. L’únic que temo és que el seu cos no sigui capaç de suportar la seva pròpia exhuberància. Alguns pronostiquen que quan tingui 26 anys en Nadal no podrà jugar al mateix nivell que ara. Que els seus genolls no resisitiran. Veurem. Però el partit d’ahir va ser per a enmarcar. Wimbledon als seus peus.
Amb aquest post tanco el cicle d’esports en què m’he immers, sense adonar-me’n, durant les últimes setmanes.
.
Entrades
6 comentaris:
A mí ya me iba bien, pero he oído a otros bloggers (poco fecundos, eso sí) quejarse por la deriva de los últimos días...
Por si quieres ideas, la semana que viene esperamos una crónica del concierto.
J.
Interpreto que los "otros bloggers" vendrían a ser una tal Susie Q, esa señora que actualiza una vez al mes.
Susie dimissió!
Susie dimissió!
Voy a preparar una moción de censura...
No te servirá de nada... Otros ya lo han intentado! :)
Como disfrute con el partido! Parecia un cerdito en un barrizal!
O mejor dicho, un gato con un ovillo de lana!
Un poeta és el que sembles.
Moción de censura? Mientras haya alguien que me apoye, no piendo dimitir. Visca Catalunya.
Lliure!
Publica un comentari a l'entrada