Gent inquietant: The French

Al capítol anterior dèiem que el país més odiat pels anglesos és Alemanya. Bé, doncs després d’Alemanya aniria França.

Anglaterra manté una relació d’amor-odi amb França (i els francesos). Els odien... però en el fons els encanten. Potser és enveja. Aquí, tot el que és “French” és sinònim de bon gust, de moda i de qualitat (especialment el menjar i el vi).

Els francesos, salta a la vista, saben viure bé. Els anglesos envegen aquesta qualitat i procuren copiar-la. Milers de britànics han venut les seves cases i s’han traslladat a viure a França. Especialment els de més nivell adquisitiu (l’Andy, el meu ex company de pis, té una casa a la Bretanya). La gent de classe mitja-pobra ha anat a Espanya, i fins i tot a Bulgària, l’última moda abans que la situació econòmica degenerés. (Es calcula que un milió de britànics viu a Espanya).

Paradoxalment, al mateix temps milers de gavatxos han vingut a viure a Londres, que ara mateix ja és la setena ciutat ‘francesa’ per nombre d’habitants (uns 300.000). Fins i tot el Sarkozy va venir a fer un míting electoral.

Analitzant fredament les virtuts i defectes d’aquesta gent he de concloure que els French tenen una gran qualitat: l’atractiu de les seves femelles. El nivell mig de les gavatxes arrassa el de qualsevol altra nacionalitat. Estan molt bones. Ni sueques, ni brasileres, ni tonteries. Gavatxes. No és casualitat que la tia més bona de tota la meva empresa (2.000 persones a Londres) sigui... francesa. Per tot això, admeto, que el meu judici sobre aquesta nacionalitat pot ser condescendent.

Hi ha poca gent que se sàpiga vendre tan bé com els francesos. Potser els italians són els únics que els poden fer ombra. Si no es venguessin tan bé no haurien aconseguit entrar, per exemple, al consell de seguretat de la ONU malgrat haver perdut dues guerres mundials (si parlo amb un gavatxo negaré haver escrit aquesta frase: l’última vegada quasi provoco un conflicte diplomàtic amb el meu company de pis). O que el francès tingui un gran reconeixement internacional (però cada vegada menys). O que mig món es pensi que Picasso era francès.

Però amics, no només són venedors de fum. Si se saben vendre també és perquè tenen un material de primera.

Generally speaking, crec que el nivell cultural/intelectual dels gavatxos supera (de molt) la mitjana espanyola i britànica. Evidentment, tot això són estereotips. Però per exemple: el 2005 diversos països van votar la Constitució Europea. A Espanya es va aprovar de carrer, ja que els principals partits la van recolzar. Els votants van seguir (com burros) el que deia el seu partit habitual i ja està. A França, no. Hi va haver un gran debat sobre els continguts de la Constitució. I va guanyar el ‘no’. El normal és que quan es vota hi hagi debat. Però a Espanya no n’hi va haver. Ni tampoc a Catalunya amb l’Estatut (hi va haver molt politiqueo, però la gent no sabia ni que deia el text).

També és cert que aquestes inquietuds culturals de vegades els fa caure en el romanticisme. De vegades són poc realistes, viuen al món de les idees. En això em recorden als catalans. De fet, la meva teoria és que Catalunya, com que històricament no ha volgut mirar a Espanya pel motiu que sigui, sovint ha buscat el seu punt de refència cultural i política a França. I encara avui.

Aquestes inquietuds que comentava també fa que siguin sofisticats. A l’hora de vestir i d’anar per la vida. Un país que ha inventat el xampany i el foie ha de ser sofisticat per força. Però de vegades ho són massa. I entre això i la manera de parlar a molts espanyols i italians els troben afeminats. Jo, potser perquè vaig estudiar gavatxo, però admeto que ho poden semblar.

Però amb aquelles noies, els ho perdono tot.

.