Gent inquietant: The Germans

Cada dia em relaciono amb gent estranya. Londres n’està plagat. I la meva feina encara més. Els xofers que em recullen cada dia a casa acostumen a ser exemplars de museu. O els segurates de l’entrada de la feina, que es passen tot el dia dempeus comprovant la cara i l’acreditació de les persones que entren a l’edifici. O també la gent que m’assetja a la cuina de l’empresa mentre preparo l’esmorzar (especialment els obstinats nois de la neteja, capaços d’arruinar-te el matí a base de perseguir-te amb una fregona mentre untes una torrada de mantega).

Durant els quasi dos anys que porto aquí he pogut comprovar l’existència d’unes pautes comunes entre els membres de cada país. Hi ha “rareses nacionals”. I com que la meva empresa està integrada per gent de països diferents, em considero lleugerament qualificat per a publicar les meves observacions..

A la lliçó d’avui parlarem dels alemanys, possiblement la nacionalitat més peculiar de totes (i això que la competència és dura). Per a mi, els alemanys (the Germans, en anglès) són un gran misteri. De sempre. I en el cas dels alemanys que treballen al meu costat amb mi, encara més.

Per començar, aquesta gent treballa en un país que els hi ha derrotat en dues guerres mundials (als partits de la selecció anglesa hi ha càntic famós: “Two World Wars and One World Cup”; i no parlem de la pancarta que un dia hi havia en un Anglaterra-Alemanya: un senzill i punyent “2-0”). Si hi ha una nacionalitat que ens anglesos odien, aquesta és l’alemanya.

És difícil classificar els Germans pel seu aspecte exterior: poden ser molt modernets (sempre amb l’últim model de bambes Adidas) o molt cutres (mitjons beige i camises de colors gastats). També poden ser molt elegants, vestir com a veritables senyors i portar gomina fins a les celles. O anar com si tornéssin d’una calçotada. Tenir la pell morena o ser completament aris. Per tot això, sovint és difícil reconèixer un alemany a simple vista.

Això sí, tots tenen una qualitat comuna: són cap quadrats. Tant, que de vegades semblen autòmates.

Compleixen sempre les normes cegament. La prova és que són l’únic equip del meu departament capaç de parlar anglès entre ells. Però no només quan hi ha no-alemanys entre ells. També parlen anglès quan dos alemanys estan sols, parlant de feina o comentant la jugada a l’oficina. Ho sé perquè alguna vegada he sentit com parlaven mentre jo passava pel costat o feia una altra cosa. L’altre dia jo estava treballant i a l’ordinador del meu costat un alemany instruïa a la nova becària (alemanya) en anglès.

Això em porta a parlar d’una de les seves virtuts: l’eficàcia. Si algun dia vols resoldre alguna cosa, truca un alemany. El Señor Lobo de Pulp Fiction segurament era de Stuttgart. Són capaços d’executar qualsevol feina amb perfecció. Des de la fabricació d’un cotxe, l’organització d’un Mundial, la realització d’un programa de tele o la construcció de camps d’extermini. Són molt bons.

I també acostumen a ser força bruts. Cap altra nacionalitat evacua els seus budells amb tantes ventositats (i tant sorolloses) com els alemanys. Puc aconseguir proves audiovisuals si fos menester. Un micròfon en un dels vàters de la feina seria suficient.

En resum, els Germans són DESCONCERTANTS. Són capaços del millor i del pitjor. De tenir una dieta més que discreta però, al mateix temps, fabricar insuperables cerveses. De publicar alguns dels millors i dels pitjors diaris d’Europa. De generar les més absolutes belleses i els més terribles adefesios.

No hi ha per on agafar-los.

.