Murray

L’Andy Murray és un jugador de tennis que té la sort d’haver nascut al Regne Unit. Igual que el Tim Henman, ara ja retirat (afortunadament). Tots dos serien perfectes desconeguts si, per exemple, haguéssin nascut a Itàlia. Però en Murray té la sort de ser escocès. (Per cert: ¿Existeixen els tennistes italians? ¿Algú en coneix cap?)

En Murray no ha fet mai res de l’altre món en tennis. Té un nivell decent, però que no li dóna per grans coses. Fins ahir no havia jugat mai uns quarts de final de Grand Slam. Crec que té aptituds, però em sembla que té poc cervell. I el cervell, en esport, és decisiu. Alguns diuen que apunta maneres, que és jove i que encara ha de créixer. Bé: en Nadal té la mateixa edat i ja ha guanyat quatre Roland Garros consecutius. I ha jugat dues finals de Wimbledon. No és una qüestió d’edat. El tema és que no té el nivell per arribar a ser un dels grans.

Dilluns passat, en Murray va jugar els vuitens de final de Wimbledon contra el francès Richard Gasquet, un bon jugador (i prou). Gasquet va guanyar els dos primers sets i, quan ja semblava que en Murray se’n tornava a casa, l’escocès va remuntar el partit i va acabar guanyant per 3 sets a 2. El públic de Wimbledon delirava. Celebraven cada punt com si fos un gol a la final de la Champions. Deixant de banda que en aquestes condicions no es pot jugar al tennis, la reacció del públic va ser remarcable perquè era la primera vegada que recolzaven al Murray de totes totes. Fins aleshores, es malfiaven d’aquest escocès que al Mundial del 2006 va dir públicament que anava “amb qualsevol equip excepte Anglaterra”. La remontada contra Gasquet i una campanya de relacions públiques orquestada per un ex director del The Sun van permetre que els anglesos acabéssin perdonant-li aquesta relliscada.

L’últim set del partit contra Gasquet va ser d’un histerisme constant [veure resum]. En guanyar punt el punt definitiu, en Murray va fer això:

Treure bola. Amb aquest gest de postadolescent, suposo que volia ‘amenaçar’ el que seria el seu proper rival, Rafa Nadal, conegut per tenir uns braços mes forts que els del Rambo.

El partit Murray-Nadal va despertar un interès enorme entre els britànics, envalentits per la remontada del seu nou heroi. Ahir, interpretant perfectament tota aquesta situació, la portada del Guardian (el millor diari que es fa a Anglaterra junt amb el Times, pel meu gust) era aquesta:

Una foto del braç del Nadal amb el títol “Now that’s what you call biceps, Andy”.

El partit es va jugar ahir i Nadal va destrossar Murray amb un inapel·lable 6-3, 6-4, 6-2.

Cap a casa. I pentina’t una mica, Andy!