Incident a l'Aeroport de Girona-Costa Brava

Sóc conscient que, a més del Quadern de Londres, podria obrir un blog paral·lel sobre les meves vivències als aeroports. De fet, no ho comento tot perquè no vull fer-me pesat, però el que em va passar aquest cap de setmana s’ha d’explicar.

» PRESENTACIÓ «
Diumenge a mitja tarda. M’estic banyant a les aigües de Tamariu. Jo m’ho passo teta amb el meu kit de snorkeling, mirant els peixos sota el mar i tal. Poc després, surto de Tamariu en direcció l’aeroport de Girona-Costa Brava. Hi arribo a les 8:30h, una hora i mitja abans que surti el meu vol. Sobrat.

» NUS «
Passo el control de seguretat amb més celeritat de l’habitual. Em compro el diari (només quedava El Mundo) i un entrepà per sopar. Arribo a la porta d’embarcament a les 9:10h. Està plena de gent. Abans del meu vol n’hi ha un altre que també va a Londres Stansted (el meu destí) i encara no han embarcat. Sec a la primera cadira buida que trobo i obro el diari. L’entrepà encara no el toco perquè no tinc gana, he dinat tard. Els del vol anterior comencen a embarcar i poc a poc la sala es buida de gent. Quan encara no han pujat tots, canvio de cadira i m’assec en una que està just al costat de la porta. Allà m’hi passo els següents 45 minuts llegint el diari fins que, finalment, criden als passatgers del vol de les 22:05 en direcció a Londres Stansted per a que es dirigeixin a la porta número 7 amb la targeta d’embarcament i amb el passaport obert per la pàgina de la fotografia. Gràcies a la meva localització estratègica, estic a la capçalera de la cua. Les hostesses de Ryanair comencen a deixar entrar la gent a mesura que revisen els bitllets i els passaports de cadascú.

Mentre espero el meu torn, calculo a quina hora arribaré a casa. A les 12 i mitja o la 1 de la matinada (hora anglesa), imagino.

Tot marxa fantàsticament. A l’estar a la capçalera de la cua tinc la sort de ser un dels primers. L’hostessa mira el meu passaport i el meu bitllet de forma quasi rutinària i, quan ja està estripant el bitllet per a quedar-se’n una part, em diu, amb una fredor absoluta i sense mirar-me:

— Ui, no, no, aquest no és el teu vol. El teu era el 9807 i aquest és el 9809. El teu avió era el de les nou i quart.

Alguna cosa se’m trenca a dins. No sé com definir-ho. El meu cos sencer queda trastocat. El meu cervell fa un flash, com si em transportés a un món nou. El meu cor batega fort i els meus budells es regiren. No pot ser veritat! Però el meu bitllet ho deixa molt clar: efectivament, el meu vol era el de les nou i quart.

— Però si jo ja hi era! L’he deixat passar perquè pensava que no era el meu vol.
— Ho sento.
— I no puc pujar a l’avió?
— No.
— No hi ha cap solució??
— Baixi a la finestreta de Ryanair i pregunti si li deixen comprar un bitllet per a aquest mateix avió, però no crec que pugui.
— I quina alternativa tinc?
— Comprar un vol per al primer vol de demà?
— Demà?? Sisplau: NECESSITO SER A LONDRES DEMÀ A PRIMERA HORA.
— (Silenci. A tot això, ella segueix revisant els bitllets de la resta de passatgers).
— No hi ha res que pugui fer??
— Miri, sisplau: corri al pis d’abaix a veure si pot comprar un bitllet per a aquest mateix avió, però no perdi el temps perquè jo no hi puc fer res. Corri!

M’ha quedat clar. Surto corrent amb la meva maleta de mà amb rodetes. Usain Bolt és una nena al meu costat. Mentre corro, penso que sóc gilipolles. El diumenge anterior, set dies exactes abans, havia viatjat al vol de les 22:05 i, estúpidament, vaig assumir que el vol d’avui era el mateix.

Corro i corro fins que, finalment, trobo la finestreta de Ryanair.

— Sisplau, sisplau: M’HE EQUIVOCAT DE VOL I NECESSITO COMPRAR UN BITLLET PER A L’AVIÒ QUE ESTÀ A PUNT DE SORTIR CAP A STANSTED!
— ¿¿Cómo??
— QUE ME HE EQUIVOCADO DE VUELO Y NECESITO COMPRAR UN BILLETE PARA VOLAR A STANSTED EN EL VUELO DE LAS DIEZ!
— Pero si ya es la hora...
— YA LO SÉ, PERO ME EQUIVOCADO DE VUELO Y MI AVIÓN YA HA SALIDO!
— Es imposible, ya han embarcado...
— PERO SI TODAVÍA ESTÁN EMBARCANDO! YO VENGO DE ALLÍ!
— Ya, pero el vuelo se ha cerrado hace rato.
— POR FAVOR: NECESITO ESTAR EN LONDRES. ES UNA CUESTIÓN DE VIDA O MUERTE.

Hi foto més pa que formatge, però collons, l’ocasió s’ho valia! De fet, reflexionant a posteriori, em sorprenc a mi mateix de no haver utilitzat com a argument la pressumpta defunció d'algun ésser estimat. En qualsevol cas, les meves súpliques no serveixen de res.

— Es imposible... lo máximo que puedo hacer es venderle un billete para el primer avión de mañana.

En aquest moment, no em pregunteu per què, em foto a plorar. Sí, sí. No sé a què es deu, però he viscut situacions pitjors sense vessar cap llàgrima. Pot ser que fos per la quantitat de vegades que, durant la meva cursa fins a la finestreta, m’havia autoinsultat. “Ets gilipolles, ets gilipolles, ets gilipolles!”. En qualsevol cas, res no estova ni afecta la xavala, que hi deu estar acostumada.

» DESENLLAÇ «
Al final acabo comprant un nou bitllet de 240 euros (cinc vegades més del que m’havia costat l’avió que acabava de perdre). Però el pitjor no són els diners, sinó la situació en si. El meu vol sortirà a les 6:15h del matí següent, cosa que m’obliga a passar la nit a l’aeroport.

Demà explico la segona part.

(Per cert, la noia de la finestreta es va portar bé: el bitllet, inicialment, em costava 270 euros, però em va recomanar que anés a un punt de connexió d’internet perquè sovint a la web els bitllets són més barats del que a ella li sortia. I efectivament.)
.