Una nit a l'Aeroport de Girona-Costa Brava

Són aproximadament les 22.20h i acabo de comprar-me un bitllet d’avió per a les 6 i quart del matí següent. Comença la meva nit a l’aeroport de Girona-Costa Brava.

Abans de decidir definitivament que em quedo a l’aeroport exploro les altres possibilitats, que és bàsicament una: buscar habitació a l’hotel més proper. Tot i així, ho descarto perquè no veig taxis i perquè “només” queden sis hores fins que comenci el check in. I a més, seria una despesa més.

Total, que m’assec en una cadira lliure. Faig unes quantes trucades per explicar la meva situació. Reaccions d’incredulitat. La Salt&Vinegar s’ofereix a venir a passar la nit amb mi (és a Barcelona), però li dic que no té cap sentit.

Penjo el telèfon i allà estic: assegut en una cadira de l’aeroport amb la tira d’hores per davant. Reobro el diari que havia deixat de llegir a la porta d’embarcament. El Mundo dóna molt de si. Tret de la línia fatxa que gasta, té força articles interessants. A la poca estona paro de llegir. M’adono que ja no queden més vols i que l’aeroport es prepara per passar la nit. ¿I com és un aeroport de nit? Exactament igual que de dia. Llums i aire condicionat encesos a tot drap. I el fil musical també. Aquestes coses, ara, són detalls. D’aquí unes hores seran martiris.

Em sorprèn la quantitat de gent que hi ha a l’aeroport, asseguda, com jo, en una cadira i sense pinta d’estar planificant moure’s. Vaja, que em sembla que també hi passaran la nit. La majoria són motxillers, però també algun senyor gran. A la dreta tinc un italobrasiler (suposo) amb el seu MacBook que no para de parlar per mòvil. Davant meu, al terra, s’instal·len dos xirucaires (crec que suecs). Acomoden les motxilles, estenen l’esterilla (estoreta en català) i col·loquen en filera les seves provisions per passar la nit: llaunes de cervesa i bosses de patates. Recordo que encara tinc a la maleta l’entrepà que m’havia comprat abans de perdre l’avió, però no tinc gana. Torno a llegir.

Venen els de la neteja. Una senyora passa l’escombra i la fregona. Escolta música amb un sol auricular.

— ¿Aquí apagan la luz por la noche? – li pregunto.

Em somriu i fa com si em saludés amb el cap.

— Que digo que si aquí apagan la luz por la noche?

Es treu l’auricular.

— Uy no, aquí toda la noche encendido – em respon amb accent brasiler.
— ¿Y la música no la apagan?
— Depende, unos dias sí y otros no. Esto depende.

Prego per a que avui sigui un dels dies en què l’apaguen, però no tindré sort i la música sonarà tota la nit.

Després de la senyora comença a passar un paio amb una mena de cotxet que va encerant el terra. Mentrestant, els xirucaires de davant meu comencen a anar torrats. La noia executa balls presumptament sensuals. No ho aconsegueix, tot i que al nòvio sembla agradar-li. Aquest es el panorama que em trobo:



Pura diversió. Abaixo el cap i segueixo llegint. Al cap d’una estona vaig a carregar el mòbil amb més diners, perquè se m’està acabant el saldo. El caixer automàtic accepta la transacció, però al mòbil no rebo cap missatge de Movistar que ho confirmi. Segueixo amb quatre duros de saldo. Són les dotze de la nit.

Torno al meu seient. Un avi m’ha robat el lloc. El suplement d’economia que havia deixat per reservar-me la cadira ha desaparegut. Li pregunto a l’avi si ha vist el suplement. Diu que no en sap res. M’assec al seu costat (quin remei, totes les cadires estan plenes). Llegeixo el que em queda d’El Mundo. Fa fred i la música em taladra. Obro la maleta i començo a treure peces de roba per posar-me-les a sobre i entrar en calor. Però contra la música no hi puc fer res. Decideixo sortir al carrer a què em toqui l’aire. Fa més fred a dins de la terminal que a fora.

Faig una volta i, de sobte, veig que —en una zona diferent a l’anterior— hi ha dues cadires buides. A més, diria que aquí la llum és una mica més tènue i que la música sona amb menys força. Sóc al vestíbul que trobes només entrar a l’aeroport. M’instal·lo als dos seients. Rebo una trucada de la Salt&Vinegar preguntant què, com va. Li contesto que ‘na fen’. Penjo. Vençut, deixo caure el meu cap i estiro mig cos a les dues cadires. Poso el diari entre el seient i la meva cara. Intento dormir, però no puc. Cançons de tota mena se’m fiquen al cervell. Des de No Doubt fins a Lighthouse Family. Entre cançó i cançó hi ha uns segons de silenci. És un detall molt cruel perquè, cada vegada, tinc la sensació o l’esperança que sigui l’última. Però sempre en ve una altra. Tanco els ulls i me’ls tapo amb una mena de mocador. Impossible.

Se m’asseu una noia al costat. És una motxillera (perquè porta motxilota) però és pija. Estrangera, rossa, pell fina, està bastant bé. Deu tenir 20 anys. Crec que se’m posa al costat perquè veu la classe de penya que ens envolta i em reconeix com a algú inofensiu. S’estira a les dues cadires del meu costat.

Torno a provar de dormir i, finalment, ho aconsegueixo.

Em desperta la veu d’un senyor estranger. Aixeco el cap i veig una parella de moros (senyor i senyora d’uns 50 anys, ell amb americana i gorra vella de beisbol; ella amb xador i túnica àrab). Estant discutint, però només parla el senyor. Ella li respon amb mirada de menyspreu. Però per a mirades de menyspreu, la meva. Vaig posant mala cara per a que s’adonin que per culpa seva m’he despertat, a veure si baixen el volum. M’ignoren completament. Torno a provar de dormir, però el seu to de veu no m’ho permet. Finalment, al cap d’una bona estona, marxen. Ja deuen ser les dues de la matinada.

Fins a les quatre em passo tota l’estona dormint-me i despertant-me, dormint-me i llevant-me. No crec que tanqui els ulls durant més de 15 minuts seguits. Fa fred. Em recargolo fins a encabir els meus 1,87 metres d’alçada i els meus 80 kilos de pes en un espai d’un metre quadrat (les dues cadires). Estic incomodíssim però és la millor solució que he trobat.

Cap a les quatre de la matinada m’adono que el programador del fil musical de l’aeroport no té mal gust. Sona Living for the City, versió de Fundación Tony Manero. Queda un quart d’hora per a que comencin la facturació del meu vol. M’aixeco, estiro les cames i vaig al lavabo a rentar-me la cara.

Quan arribo a la taula de facturació ja hi ha cua. Després d’esperar i d’esquivar les exigències d’una hostessa amb mala llet (per a mala llet la meva, però en aquell moment no vull ni mig problema i sóc una bassa d’oli: faré tot el que ella vulgui) ja puc pujar al primer pis de l’aeroport a esperar l’embarcament. Recordo que encara tinc l’entrepà d’ahir (qui diu ahir diu fa unes hores), però l’obvio. Vaig a comprar-me un croissant i un cafè. Bastant dolents tots dos.

Finalment, embarco. Comença el trajecte. Dormo durant les dues hores de viatge. Interromput constantment, però per fi dormo més o menys bé.

Aterrem a Londres cap a les 7 i mitja —hora local—, passo el control de passaports en un minut i pujo al bus que em porta a casa. Durant tota aquesta hora també dormo.

Per fi, el bus s’atura a Baker Street. Baixo, agafo la maleta i vaig al Tesco a comprar-me el segon esmorzar del dia.

Arribo a casa. Mai com fins ara havia tingut aquesta sensació de “Home sweet home” en aquest pis de Londres. M’estiro al llit i descobreixo que és molt més còmode del que recordava.

Després d’esmorzar, em poso a dormir. Són les 10 del matí del dilluns. De les properes 19,5 hores en dormiré 15,5. Crec que deu ser el meu rècord personal.

A les 5 i mitja del dimarts em llevo per anar a treballar i tinc la sensació (que encara em dura) que tot el que em va passar a l’Aeroport de Girona va ser un somni.
.