Cap de setmana totalment bipolar, 100% londinenc. Dissabte, calor i molta xafogor. Diumenge, núvols i pluja.
Aquests dos dies ha estat per aquí la Mussaranya (que acaba d’obrir blog, per cert). És tan fan dels REM que ha vingut a veure’ls en concert. (Dame una F, dame una R, dame una I… FRIKI)
Dissabte a la tarda, mentre ella havia anat al concert, vaig estar passejant per la zona del riu. Feia temps que no m’hi acostava, i em va agradar. Dia era totalment estiuenc. Vaig aprofitar la caminada (d’uns 7 kilòmetres) per estrenar la meva càmera digital, un model força bàsic però del qual estic raonablement content.
Precisament, durant aquesta estona em vaig adonar que formo part d’una tribu, i que aquesta tribu envaeix Londres. Parlo del fotògraf aficionat. Fa anys ens en fotiem dels turistes japonesos que venien a Barcelona fent fotos per tot arreu. Bé, amics: ara som com ells. La popularització espectacular de les càmeres digitals en té la culpa. No hi ha ningú sense càmera. I la treiem a la mínima (la càmera). I acumulem fotos i fotos com mai abans.
Ah, i parlant de japonesos: dissabte marxem amb la Salt&Vinegar en direcció Tokio. Oh yeah.
Aquests dos dies ha estat per aquí la Mussaranya (que acaba d’obrir blog, per cert). És tan fan dels REM que ha vingut a veure’ls en concert. (Dame una F, dame una R, dame una I… FRIKI)
Dissabte a la tarda, mentre ella havia anat al concert, vaig estar passejant per la zona del riu. Feia temps que no m’hi acostava, i em va agradar. Dia era totalment estiuenc. Vaig aprofitar la caminada (d’uns 7 kilòmetres) per estrenar la meva càmera digital, un model força bàsic però del qual estic raonablement content.
Precisament, durant aquesta estona em vaig adonar que formo part d’una tribu, i que aquesta tribu envaeix Londres. Parlo del fotògraf aficionat. Fa anys ens en fotiem dels turistes japonesos que venien a Barcelona fent fotos per tot arreu. Bé, amics: ara som com ells. La popularització espectacular de les càmeres digitals en té la culpa. No hi ha ningú sense càmera. I la treiem a la mínima (la càmera). I acumulem fotos i fotos com mai abans.
Ah, i parlant de japonesos: dissabte marxem amb la Salt&Vinegar en direcció Tokio. Oh yeah.
.
Foto: Quan el nivell del Tàmesi baixa, es descobreix la platja de Londres... a la qual no s'hi banya ningú per perill d'intoxicació. Un dia Joan Gaspart s'hi va banyar, i així va quedar.
.
Entrades
2 comentaris:
Abans de res, gràcies al Bigmouth per acollir-me aquest cap de setmana. Aquest senyor té mèrit de voler-me tenir a casa seva després de compartir parets durant un any! La veritat és que ha estat maco fer "remember when", tot i que en algun moment la sensació ha estat estranya. Es fa raro ser en un lloc que havia estat casa teva i en una ciutat que durant un temps havia estat la teva.
D'altra banda. Encantada de friki si això vol dir posar l'excusa de veure als fantàstics R.E.M per visitar Londres. El concert va ser fantàstic i en Michael Stipe és un crack. Atents als teloners: Editors i Guillemots. Molt i molt interessant!
Amic Bigmouth,
Jo entro completament en la categoria d'aquests especimens, fotografs aficionats... també amb càmara nova, he disparat més fotos que un membre spitat de l'Associació Nacional del Rifle.
Parlant de qui és tan boig per banyar-se al Tamesis, a banda de Gaspart recordo una gesta similar del vostre excompany de pis a Londres, certa nit de glòria a Paris.
Publica un comentari a l'entrada