La meva empresa, com totes, té molts defectes, però també grans virtuts, i especialment una: donen bones condicions als treballadors. Això no vol dir només que paguin bé, que també. Però, per exemple, tinc una fantàstica assegurança mèdica que m’ha permès gastar-me 700 euros en un osteòpata que m’ha arreglat l’esquena. Tot a càrrec de l’empresa. També gràcies a aquestes condicions, cada matí em ve a buscar un cotxe a casa per portar-me a treballar. I quan arribo a l’oficina disposo d’una generosa oferta de torrades, sucs i begudes calentes per a esmorzar.
Després, evidentment, hi ha els defectes, i alguns són molt grans. Però les virtuts també s’han de valorar.
Un altre punt positiu que és el coveni que tenim amb una universitat catalana, gràcies a la qual cada trimestre venen a treballar amb nosaltres dos estudiants. Aquests nois tenen l’oportunitat de venir a viure a Londres durant tres mesos, treballar en una empresa interessant i cobrar un bon sou (un extraordinari sou si ho comparem amb el que guanyes de becari a qualsevol empresa de Catalunya). Potser la feina que han de fer no és espectacular, però què vols: ets un becari. Es miri com es miri, és una gran ocasió i tant de bo hi hagués més empreses que actuessin d’aquesta manera.
Per això no entenc que se m’acosti una de les becàries que tenim aquest trimestre i em digui:
— Escolta, ¿m’has pogut corregir aquell text que he escrit? [Ella esperava la versió definitiva del text per a poder muntar un petit reportatge que li havia encarregat]
— Sí, ja me l’he mirat; ara l’està revisant l’editor.
— ¿I saps si trigarà molt a corregir-lo?
— No, no ho sé… crec que té diverses coses per mirar i se li ha acumulat la feina.
— Ja… és que em queden 50 minuts per a marxar, i ahir ja em vaig quedar una hora més treballant.
Em vaig quedar gelat.
— Mira nena, si el que vols és acabar puntual te’n vas a treballar a una fàbrica o a un supermercat, però aquí no vinguis a tocar la pera. Hauries de donar gràcies de poder treballar aquí. Per mi ja pots marxar i cedir-li el teu lloc a algun dels estudiants a qui li vas robar el lloc.
Això és el que hauria d’haver-li dit.
En comptes de fer-ho, vaig resoldre el tema amb un “no sé què vols que et digui, ja li diré a l’editor que intenti fer-ho ràpid” excessivament benevolent. Jo entenc que si algú treballa sempre més hores del normal es queixi i intenti solucionar aquesta situació. Però si surts dos dies tard no passa res, i menys quan estem parlant d’una horeta extra, no de jornades laborals de 12 hores. A més, en teoria quan ets becari has de guanyar punts per acabar trobant feina.
Conclusió: incomprensible. I el pitjor és que aquesta noia no és una excepció.
.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
10 comentaris:
"a qui li vas robar el lloc" sona una mica heavy, com si hagués fet ajguna cosa dolenta.
Totalment d' acord amb tu!!
Ara mateix tinc a dos becaris treballant en el meu equip, un d' ells es un "listillo" (molt pessat) i l'altre es un "funcionari", dues cares dúna mateixa moneda...
A la feina, sempre que algú es queixa per haver-se de quedar una estona més, un dels jefes li diu "qué pasa, que ara ets funcionari?" Però clar, a la meva feina ni ens posen cotxe al matí, ni osteòpata, ni torrades...
@Tigretón:
Totalment, l'altra cara de la moneda és el becari amb moltes ganes de demostrar que ell és molt bo i que no fa més que donar pel sac. Un cop més, la clau és l'equilibri!
@Anònim sense nick:
Com deia, si cada dia surts tard, si no pots cuidar els teus nens o si no tens vida social perquè la feina t'ofega, etc, OK. S'ha de buscar una solució. Però el tema és que es tractava d'una situació puntual.
El problema que tenemos en españa se debe principalmente a las reacciones que estan teniendo lugar en este blog.
No es reprochable que alguien quiera irse del trabajo a la hora que toca. Debería premiarse a la gnte que hace lo que tiene que hacer en el tiempo asignado. Y castigar el calentar el sillon.
No digo que no tengas razón con el caso de la becaria (no conozco detalles). Pero sí sé que si desde arriba se premia a los que trabajan 2 horas mas del horario previsto acabaremos todos trabajando como relojes sin ningún sentido y, al final, esto perjudica a la calidad del trabajo!
Totalmente de acuerdo, pero este no es el tema que comentaba...
El tema es que si hay que trabajar más, se trabaja.
"Paíssss", que diría Forges... Y aquí entran todos, becarios, funcionarios, "calienta-sillones"...
J.
Hi ha molta gent que quan fa cert esforç extra en un moment puntual s'encarrega d'escamparar-ho com si hagués pujat al K-2, nedat de Filipines a Cancún i travessat el Sahara amb el bicicleta del Bicing... i com bé dius, quan ets becari has de mirar de guanyar punts... juventud!
molt be nen! ja veig que has apres els meus ensenyaments...guai
Estoy de acuerdo con lo de que si hay que trabajar más, se trabaja. Sin discusión. Y si eres becario pues más, que para eso has conseguido una oportunidad de demostrar lo que vales, aprender, etc. Yo lo he hecho la primera. Lo malo viene, como en todo, cuando no hay equilibrio y ese esfuerzo no se ve recompensado a la inversa nunca: no se reconoce tu trabajo, te sugieren no ir al médico en horario laboral, se acaba tu contrato de beca y hasta nunca, etc. Sin acritud, eh? Que no lo digo por experiencia propia...
Publica un comentari a l'entrada