Billy Jeans

Fa un parell de caps de setmana vaig dirigir-me al Levi’s Store per a fer la compra anual de texans. Jo em compro uns texans cada any. I els exploto a mort fins que, prácticament 12 mesos exactes després, se’m comencen a foradar i me n’he de comprar uns altres.

Sempre em compraria el mateix tipus de texà, el mateix model, si no fos perquè cada any els models varien completament. A Levi’s, l’únic model que sempre trobes és el 501, que per a mi és massa apretat. A part del 501, els altres varien cada dos per tres. El que trobes sempre depèn molt de la tendència del moment: si la moda són els texans gastats, tots el que trobes són pantalons mig blancs. Si en canvi, ara toca portar texans apretats és impossible trobar alguna cosa que no et xafi la huevera. Conclusió: sempre em costa trobar els texans que m’agraden, que idealment han de ser amples, però no molt, i de color blau fosc.

Mentre procedia a provar-me innombrables models i talles diferents, va començar a sonar un disc. Era ‘BAD’, de Michael Jackson.

Amics: havia oblidat que bo era aquest xaval abans de començar a tocar nens i de tenyir-se la cara. Fins i tot en aquest disc, que no és un dels millors que té, se surt. Temazo rere temazo.

Alguns exemples:







I com no, la clàssica balada monya de l’amic Jacko que mola un colló:



Música tota ella, no ens enganyem, ideal per ballar davant del mirall. Cosa que evidentment no vaig fer en aquella botiga. I mira que la tentació era gran.

Per cert, al final vaig trobar uns texans que m’agradaven.
.