Crònica japonesa 6: Hiroshima

El viatge a Japó tenia tants ingredients que quasi m’havia oblidat d’Hiroshima. Pràcticament no recordava que estàvem a punt de visitar la primera ciutat arrasada per una bomba atòmica fa 63 anys. La segona ciutat, i fins ara última (Ahmadinejad mediante) va ser Nagasaki, una mica més al sud.

L’elecció de les ciutats bombardejades es va fer després d’estudiar durant mesos les ‘candidates’. Malgrat tot, algunes casualitats van intervenir en la decisió. Les males condicions climàtiques, per exemple, van salvar més d’una ciutat. El cas de Kyoto és encara més trivial. Kyoto, antiga capital de Japó i famosa per acollir centenars de temples, va estar a la llista però es va salvar pels pèls. Un membre del servei d’inteligència americà va explicar a la seva autobiografia que “la única persona a qui s’ha d’atribuir el mèrit d’haver salvat Kyoto de la destrucció és Henry Stimson, aleshores secretari de Guerra [dels Estats Units], que va conèixer i admirar aquesta ciutat durant la seva lluna de mel unes dècades abans”.

Hiroshima era un important centre de fabricació i emmagetzament de bombes de l’exèrcit japonès. Això i un dia de sol radiant la van condemnar.

Pràcticament res del que hi ha avui dia a Hiroshima existia el 1945. És impressionant pensar-ho. I dificilíssim imaginar-s’ho. Només les fotografies ajuden a fer-se una idea. Hiroshima és actualment una ciutat normal. A mi em recorda molt a les ciutats que sortien a Bola de Drac (quan en sortien), un arquetip de la ciutat japonesa moderna. L’única cosa que queda dempeus des de la Segona Guerra Mundial és la famosa cúpula, un edifici que aleshores tenia múltiples funcions i que va ser un dels pocs que va aconseguir aguantar l’impacte de la bomba. (L’explicació de per què va aguantar és que la bomba atòmica va esclatar pràcticament a sobre seu. Els sostres van quedar desintegrats immediatament, però les parets van poder aguantar). Avui dia, l’edifici s’ha convertit en un símbol i es preserva tal qual va quedar.

“Déu meu, què hem fet”. El capità Robert A. Lewis de les Forces Armades dels Estats Units va anotar aquestes paraules al seu diari el dia en què va llançar la bomba sobre Hiroshima. No tenia ni idea de la xifra exacta de gent a qui acabava de matar, però sabia que eren molts. Des del terra, un nen japonès que feia fila al pati de l’escola va veure passar l’Enola Gay, el bombarder que transportava l’explosiu, i el va senyalar amb excitació infantil: “¡Un avió!”. Segons després, l’infern. Aquest mateix nen va acabar sobrevivint i va plasmar els seus records en horroroses pintures. La gent com zombis amb la pell caient a tires. La bomba va matar molta gent a l’instant, però molts altres van quedar moribunds. Tots ells tenien una necessitat urgent: beure aigua, es morien de set. Els que la van tastar, van morir al cap de poc, ja que l’aigua del riu va quedar contaminada per la radiació. Els supervivents expliquen el seu drama personal d’haver de negar-li l’aigua a gent que s’estava morint de set i que els en suplica una mica. La majoria es van negar a donar-los aigua perquè sabien que seria letal, però després han arrossegat durant tota la vida aquesta pena.

En total, unes 140.000 persones van morir entre el dia de l’explosió i les jornades posteriors. Malgrat tot, nombroses persones que van estar sotmeses a radioactivitat han anat morint en els anys posteriors de diferents malalties.

La bomba va ajudar a acabar amb la guerra i a que Estats Units agafés un paper predominant en la postguerra, on ja es començava a albirar el nou conflicte que enfrontaria el món: la Guerra Freda.

Al museu commemoratiu hi ha una exposició molt interessant (tot i que excessivament llarga) amb nombrosa documentació. En ella els japonesos entonen el mea culpa i admeten que si els hi van llançar la bomba va ser per culpa seva. “Japó comença les hostilitats amb la Xina”, “Japó ataca els Estats Units”, etc. El seu afany imperialista és el que els va ficar de ple a la guerra, i no se n’amaguen. Crec que no tota la societat comparteix aquest punt de vista. Avui dia, alguns asseguren que Japó va actuar sempre “en defensa pròpia” (sic). N’hi ha d’altres que encara s’esforcen en vincular l’emperador —perquè Japó no te rei, té emperador— a la divinitat. Precisament, un dels punts que Estats Units va exigir per posar fi a la guerra és que l’emperador renunciés a aquests pressumptes vincles. En resum, desconec quin grau real de penediment existeix en la societat nipona.

Foto 1: El parc de la pau d'Hiroshima; al centre, un monument a les víctimes; al fons, la cúpula que va quedar en peu.

Foto 2: Imatges aèries d'Hiroshima abans i després de la bomba atòmica.

Foto 3: Un carrer cèntric d'Hiroshima, avui.

Les cites del post són de Wikipedia.

.