El món s'acaba

Deixo les cròniques japoneses de banda. M’han quedat moltes coses per explicar, però si vulgués dir-ho tot, més que simples cròniques hauria d’escriure un llibre. Tot i així, algun dia espero escriure un últim post sobre Japó: hi ha algunes curiositats que val la pena remarcar. Ara, però, cal retornar al dia a dia. Ja fa un mes que no escric res que no estigui relacionat amb Japó. I durant aquest mes ha passat de tot. Per si no ho sabieu, el món s’està enfonsant.

En realitat, ja s’havia enfonsat fa uns mesos, però va passar una mica desaparcebut. Tota la crisi que s’està vivint ara ve de lluny. Fa una mica més d’un any que van començar les turbulències. El sector hipotecari dels Estats Units va entrar en crisi quan es va descobrir que s’havien estat concedint hipoteques a gent que dificilment les podia pagar. Això és el que es coneix com a hipoteca basura (no se m’acut una bona traducció al català). En anglès se li diu subprime.

Bé, el tema de les subprime va començar com un petit incendi emmig de l’Amazones. Com si algú hagués tirat una cigarreta mig apagada en ple bosc. El que va començar com a un foc ínfim va començar a propagar-se fins a convertir-se en el que és avui. Pràcticament sense adonar-nos-en, una quarta part de l’Amazones s’ha cremat. Va resultar que hi havia més d’una entitat important enmerdada amb les subprime. Aquí, a Anglaterra, el cas més sonat va ser Northern Rock. Aquest banc de Newcastle especialitzat en hipoteques va enfonsar-se d’un dia per l’altre. Davant del dubte de si calia ajudar a aquest banc o deixar-lo morir, el Govern britànic va optar per la primera i va acabar nacionalitzant-lo (una cosa que semblava que ja nomes fèien Hugo Chávez i Evo Morales).

I aquí volia arribar.

El Govern britànic, un dels principals exponents del liberalisme al món, va decidir que havia de fotre mà en un entitat privada. Li va costar bastants mesos de vacil·lacions, suposo perquè eren conscients del pas que estaven donant, però al final van nacionalitzar Northern Rock. Recordo les paraules de Martin Wolf, un dels principals columnistes del Financial Times: “Estic consternat. No tinc clar que el que ha fet el Govern estigui mal fet, més aviat considero que ha actuat correctament. Però aleshores em pregunto què he estat defensant durant tota la meva vida”. La cita, desgraciadament, és de memòria. Lamento no haver guardat el retall.

El liberalisme, ideologia que defensa una intervenció zero de l’Estat en l’economia, està ferit de mort, si no és que no l’han enterrat ja. No és que ho celebri, sinó que em sembla un moment històric important.

Algun filocomunista aprofitarà això per dir que el capitalisme ha mort, i que el liberalisme és una ideologia nociva. Bé, no crec ni una cosa ni l’altra. Però si alguna cosa està demostrant és que, com sempre, el més important (i el més difícil) és l’equilibri. Ni liberalisme total ni intervenció absoluta. Un entremig. ¿Però quin és el punt d’equilibri? Aquesta és la pregunta del milió i si sabéssim la resposta no seriem on som.

Ara molts bancs gegants, que fins fa quatre dies semblaven de ferro, s’estan esfumant com si res. Fiu, i ja no hi són. Alguns (pocs) han desaparegut completament, però la majoria estan sobrevivint gràcies a la intervenció dels diferents governs (Estats Units, Regne Unit o Alemanya ja ho han fet) o a la col·laboració dels governs amb altres entitats bancàries —més sanejades— que veuen l’oportunitat de comprar per quatre duros un dels seus rivals.

La majoria d’ells han pecat d’usura en intentar exprémer la llimona de les hipoteques fins que no n’ha quedat ni una gota. I ara que la llimona està més seca que el xumino de la Pantoja, els contribuents els hem de salvar amb els nostres impostos. ¿És just? En absolut. Però ningú ha dit que la vida ho sigui. Si fos per mi els deixaria morir i que creméssin a l’infern per tota l’eternitat.

Segurament, intervenir i salvar aquestes entitats és la millor manera d’actuar a curt termini. Pero, ¿i a llarg termini? No ho tinc clar. Per sortir d’una crisi és important fer net. I salvant aquells que han comès males pràctiques no crec que estiguem fent net.

Com us deia, el món s’acaba.
.