Crònica japonesa 9: El llac Kawaguchi

Després de passar uns dies a Tokyo, vam començar la nostra ruta pel país. El primer objectiu era el volcà Fuji.

Vam sortir d'hora de casa per tal d'arribar a Shinjuku, una de les principals estacions de la capital japonesa. Per primera —i crec que última— vegada vam experimentar l'hora punta. La frase "esto está más lleno que el Metro de Tokyo" és un tòpic cert.

A Shinjuku vam agafar el tren bala. Una hora després pujàvem a un tren normal i, més tard, encara, ens vam embarcar a un altre tren. En aquest cas similar al cremallera.

Per fi vam arribar a Fuji-Yoshida, un poble que no té res d'especial, tret de la principal parada de tren de la zona. Des d'allà encara no es podia veure el Fuji. De fet, aquest volcà és una montanya estranya: té una part misteriosa perquè el cim està tapat pels núvols durant la major part del temps. Però, d'altra banda, quan els núvols desapareixen (normalment a primera hora del matí), és una muntanya sense secrets. És com una piràmide emmig d'una esplanada: la seva silueta es dibuixa perfectament i no hi ha cap muntanya que li faci ombra.

Al punt d'informació de l'estació de Fuji-Yoshida ens van reservar l'hotel per aquella nit. Aquesta és la manera com vam funcionar durant gran part del viatge. Arribes a un lloc, vas al punt d'informació, expliques quina mena d'hotel vols (estil japonès o occidental) i quin pressupost tens. Et diuen quines opcions hi ha, tu tries i ells truquen per tu. L'organització, com sempre, és perfecta.

L'hotel que vam triar era a un altre poble: Kawaguchiko. Per tant, vam agafar un autobus que ens va deixar a l'estació de Kawaguchiko i allà ens va venir a buscar en furgoneta el paio de l'hotel, ja que l'hotel no era al centre del poble. Durant el trajecte ens vam començar a endinsar per petites carreteres envoltades d'una natura cada vegada més frondosa. I, de sobte, va aparèixer un llac. "Què xulo!" (versió adaptada del "camacu"). Als pocs minuts aparcàvem.

Va resultar que el nostre hotel (de nom Ashiwada) estava a peu de l'espectacular llac Kawaguchi. I no només estava ben situat, sinó que estava bastant bé. El hall no es diferenciava gaire del que podriem trobar en un hotel qualsevol de Caldetes, cosa que ens va espantar, però les habitacions estaven molt bé. Tot i així, continuàvem sense poder veure el Fuji, que s'amagava entre muntanyes i núvols.

Després de deixar les coses i descansar una mica prenent te verd i veient la super friqui televisió japonesa, vam decidir passejar pel llac i les muntanyes que l'envolten. La idea inicial era caminar, però, sortint de l'hotel, el recepcionista ens va dir que podiem utilitzar de franc unes bicicletes. Gran detall.

Vam muntar-nos sobre un parell de bicis i vam començar a pedalejar. Les vistes eren fantàstiques i, a més, hi havia un caminet asfaltat que era perfecte per passejar tranquil·lament. El llac i les muntanyes recordaven a Escòcia. A una banda teniem l'aigua i a l'altra un bosc frondosíssim que acollonia i tot. En algun moment em va semblar sentir algun mono, cosa gens estranya a la zona.

Vam pedalejar molt, deixant enrere casetes, algun temple a peu de carretera (típic japonès), una casa de colònies plena de nens, uns nois jugant a futbol i fins i tot una parella d'occidentals a qui no vam poder evitar saludar i somriure, conscients que érem estranys en aquell territori.

A tot això, finalment vam aconseguir veure el Fuji, que tenia el cim envoltat de núvols com si fos un encanteri. Tampoc n'hi ha per tant, vaig pensar.

En un moment determinat, vam veure una carretera que s'allunyava del llac i pujava fins a dalt d'una muntanyeta. Ens hi vam ficar i vam poder veure com és un poblet japonès rural. Totalment senzill i humil, amb els nens que tornaven del col·le vestits amb aquests uniformes tan graciosos que només porten els nens japonesos, inclosa la gorreta i la motxilla quadrada a l'esquena.

Cansats, vam parar en una botiga a comprar alguna cosa per berenar. Aquesta és una experiència curiosa, perquè generalment no saps reconèixer moltes de les coses que veus. Preguntar no serveix de res si no parles japonès. Per tant, t'has d'arriscar una mica. Afortunadament, vam encertar. Satisfets amb el pastissets i la cervesa Ebisu que haviem comprat, vam seure davant d'un altre temple i vam reposar una estona.

Després tornàrem a l'hotel, on vam experimentar per primera vegada el plaer de banyar-se en un 'sento'.



Al matí següent vam llevar-nos d'hora per poder veure millor el Fuji. Després de vestir-nos, vam tornar a agafar les bicis i vam repetir part de la ruta del dia anterior. El cel estava molt blau i l'aire era netíssim. Per fi vam poder veure el volcà en la seva plenitud, sense cap núvol que el tapés. I vist així sí que valia la pena.

Després de contemplar l'espectacular vista durant una estona, i una vegada ens haviem fet les fotos de rigor, vam tornar a l'hotel per a menjar peix, arròs i sopa miso, el típic esmorzar japonès. Una de les poques coses que grinyolen en la gastronomia del país, pel meu gust.

Per a mi, aquest dia va ser un dels highlights del viatge.

No vam pujar al Fuji per falta de temps. Vam renunciar a fer només mig camí després que ens advertissin que, al peu del volcà, quan encara hi ha bosc, s'ha d'anar amb compte amb els óssos. Ja teniem prou complicat encabir aquesta petita excursió en el nostre apretat planning, però aquest detall va fer que acabéssim desistint.

L'ascensió al volcà queda pendent per a una altra vegada


Foto 1: El llac Kawaguchi a trenc d'alba.
Foto 2: Fantàstica passejada en bicicleta.
.