Crònica veneciana

Hem passat el cap de setmana d'abans de Nadal a Venècia. Jo només hi havia estat un dia, de petit, i la veritat és que aleshores Venècia no em va semblar res de l'altre món. Em va semblar bruta, pudent i escassa de l'encant que tothom assegura que té.

Era petit i no sabia el que deia.

Venècia és genial. Caòtica i preciosa, no és massa gran ni massa petita. Té el tamany ideal per a una visita de cap de setmana.

El nostre hotel (Ca' Dogaressa) era petit i elegant. Es trobava al barri de Cannaregio, una mica allunyat del centre. La ciutat rep 20 milions de turistes cada any (hi ha vol directe a Nova York!) però, pel que vaig llegir i —posteriorment— contrastar, la majoria d'ells no surten de la Plaça de Sant Marc i els seus voltants. La plaça és veritablement maca i la catedral em va semblar de les millors que he vist últimament, original en l'estructura i en la decoració. Però els carrers del costat són plens de botigues de souvenirs i restaurants amb menú turístic.

El nostre hotel, deia, era a Cannaregio, un barri gens turístic. Si sortíem al carrer trobàvem la vida veneciana del dia a dia: els amics prenent l'aperitiu, els nens corrent, els pares comprant al mercat. A la nostra guia, la Lonely Planet, ens recomanaven rutes per fer a peu. És així que ens vam endinsar en carrerons i canals desconeguts. Aquestes indicacions ens va servir de referència, però em sembla que a Venècia val la pena deixar-se perdre. Seria estúpid destacar només un lloc concret.

Vam tenir molta sort amb el temps. Feia fred, però era un fred bo, gens agressiu gràcies a què el sol brillava amb força. Ara, quan es feia de nit allò era una altra cosa. Molta rasca. Tot i així, si aconsegueixes vèncer el fred, és recomanable passejar pels misteriosos laberints que formen carrers i canals, totalment deserts.

Gràcies a les bones condicions, tot el nostre cap de setmana va consistir en caminar. Caminar i menjar. Entre canal i canal vam anar a petar a la Fondamenta Nuove, la ribera del nord de Venècia. Des d'allà vam veure el cementiri de la ciutat. La illa de San Michele és, tota ella, un espectacular cementiri enmurallat. De l'interior només se'n veuen els xiprers. Un bon lloc per reposar eternament, sens dubte.

Entre caminada i caminada paràvem a menjar. Ara un aperitiu (genial spritz de Campari), ara un àpat (recomanable plat de pasta amb salsa anxoves, plat típic de la ciutat), ara una copa de vi. Eidentment, també vam aprofitar per comprar. Menjar, sobretot. Quan entro en un supermercat italià el ulls se'm surten i el meu cap comença a donar voltes. Formatge, mortadel·la, galetes, carxofes de color lila. Cada vegada que trobàvem algun producte interessant ens preguntàvem si ens hi cabria a la maleta. La resposta sempre era la mateixa: "Ja li farem un forat".

Abans de tornar a l'aeroport, vam tenir temps d'agafar el traghetto i recórrer el Gran Canal a les fosques.

Només Itàlia podia parir un lloc així. Gran ciutat, Venècia.

.