Cara de tonto

Anit vaig viure una situació esperpèntica. Així se’m va quedar la cara: de tonto.

Com cada dilluns al vespre, em vaig presentar a les pistes del Finsbury Leisure Centre per jugar l’habitual partidet de futbol amb uns quants de la feina. Agraeixo aquesta rutina: faig esport i em fa més agradables els dilluns.

Com sempre, el lloc de porter (el que ningú vol) va rotant. Comença posant-s’hi un, després un altre, després un altre, etc. Ahir vaig començar el partit fort i, després d’unes quantes carreres, li vaig demanar al Derek de canviar-li el lloc. Necessitava jugar de porter una estona per descansar.

I aquí va passar una cosa incomprensible.

Al cap d’uns cinc minuts d'estar a la porteria, vaig veure que un noi negre i tres policies s’acostaven per darrere meu. S'arrambaren a la valla i ell m’assenyalà. Jo em vaig tornar a girar, ignorant-los, pensant-me que la cosa no anava amb mi, però vaig sentir que li preguntaven: “Is it him?”. “Yes”, respongué convençut.

“Gentleman”. Em sembla que així em van cridar. Després de girar-me em digueren: “Pots sortir del camp i venir aquí, sisplau?”. Les paraules semblen molt amables, però ni el to de veu ni la cara del policia es corresponien amb el seu lèxic. “Jo?”. “Sí, tu”.

“What’s going on?”, em va preguntar el Derek mentre sortia. Li vaig dir la veritat: “No idea”.

El camp on juguem està envoltat per una muralla d’un metre. Aquí al futbol sala es juga sense fores de banda. Per sobre de la paret, hi ha una valla d’uns tres o quatre metres. A una banda de la valla hi ha el camp, a l'altra, el carrer.

— ¿Per què has escopit sobre aquest senyor? — em preguntà un dels tres policies.
— ¿Perdó?

Em vaig quedar de pedra. Quan jugo a futbol, acostumo a escopir, cosa normal quan fas esport. Només cal veure els mocarros que treuen els jugadors professionals, ignorant que una càmera els filma en primer pla. Sempre intento no escopir sobre la gespa artificial sobre la qual juguem, més que res perquè —si després caus— encara t’hi embrutaràs. Per tant, habitualment escupo fora del terreny de joc, en direcció al carrer. I, com és normal, sempre em fixo que no passi ningú. He estat dos anys fent-ho així.

Aquesta vegada també: sí que havia escopit al carrer, però no hi havia ningú, o almenys jo no havia vist ningú.

— Aquest senyor diu que l’has escopit — insistí el mateix policia mentre em presentava l’acusador, un noi negre i baixet d’uns 30 anys, diria.
— Li asseguro que no en sóc gens conscient. És cert que he escopit al carrer, però quan no passava ningú. Sempre ho faig així, per no embrutar el camp.

A tot això va saltar l’acusador:

— I per què m’has ignorat quan t’he vingut a preguntar per què m’havies escopit?
— Has vingut a preguntar-m'ho? — li vaig preguntar completament sorprès. No només no havia vist que passés ningú quan havia escopit, sinó que tampoc havia sentit que ningú m’ho vingués a recriminar. Després vaig certificar que cap dels meus companys tampoc l’havia sentit.

Davant l’agressiva mirada dels policies, jo intentava acompanyar les meves explicacions amb la meva millor cara. Una barreja de “no sé de què em parleu” i “em sap molt greu si hi ha hagut un malentès”. Però les meves paraules no van ser convincents.

— Escopir al carrer és una ‘offence’ [no sé si traduïr-ho per delicte o infracció]. Vinguí aquí, sisplau. — En aquest precís moment em vaig adonar que la cosa anava de debò. El sisplau, de nou, fa que aquella frase sembli molt més cortès del que realment era.

Un dels tres policies, diferent del que m’havia exigit que sortís del camp, se’m va endur i em va posar d’esquena a una paret. Va començar a prendre notes. Em va demanar el nom i l’adreça. Després em va mirar de cap a peus i vaig veure que apuntava com anava vestit. “Bon dia per posar-te la samarreta de la selecció anglesa”, vaig pensar. “Segur que es pensen que sóc un racista radical”. Van seguir més preguntes. D’on ets? Quant temps fa que vius aquí? Estàs fitxat per la policia?

— Et pots identificar?
— Tinc tota la documentació a la motxilla, que està dins del camp.
— Per què has escopit?
— És normal escopir quan jugues, però sempre intento evitar de fer-ho a la gespa, perquè sinó ens podem embrutar.
— Has vist que passava una persona?
— No, no l’he vist. Els ho prometo: no l’he vist.
— Tant se val: escopir al carrer és una 'offence'. Pot ser que passi qualsevol persona, nens, famílies. És intolerable — l’home era agressiu i impenetrable. En tot moment vaig tenir la sensació de ser un delinqüent. De ser una persona culpable que havia de demostrar la seva innocència, al revés del que hauria de ser normal.

Quan va acabar el seu discurs, vaig apuntar:

— D’acord. En qualsevol cas, si puc dir una cosa, voldria explicar-li que em sap molt greu i que tot això ha estat un gran malentès. Jo no he vist ningú, i si hagués vist aquest home evidentment no hauria escopit.
— No ifs, no buts: spitting on the street is an offence. — per a mi aquesta ja és una frase que quedarà per a la història.

A partir d'aquí ja vaig passar a dir-li sí a tot. No tenia sentit intentar convèncer-lo de la meva bona voluntat. "I understand, lesson learned". Amb la policia londinenca jo no faria gaire conyes. Segurament s'han d'encarar amb gent molt xunga, però no entenc que dispensin el mateix tracte a tothom. La policia anglesa no s'està per tonteries i acolloneix molt que un d'ells se t'encari.

Acte seguit em va ordenar que anés a recollir la meva documentació. El tercer policia m’hi va acompanyar i, just abans d’entrar al camp per agafar la bossa, em va dir: “Estic segur que ho has fet sense voler. ¿Et sembla bé si intentem que aquest senyor en tingui prou amb una disculpa?”. No m’hi vaig pensar: “Sí, sí, i tant”. Sorprenent estratègia la de la policia, que, mai millor dit, també apliquen la tàctica de poli bueno - poli malo (tot i que, en aquest cas, el poli bueno era minoria).

En entregar la meva documentació (carnet d’identitat i targeta bancària) em va veure el carnet de premsa. “Are you from the press?”. M'hauria agradat poder-li respondre: “Yes boy, and you should worry about what I’ll write tomorrow about you”. Però, evidentment, només li vaig dir “Yeah, yeah” i li vaig entregar la meva identificació de periodista com un cadell.

Un minut després, el poli més malo va tornar a dirigir-se a mi: “Has tingut sort. El senyor en té prou amb una disculpa. Si hagués volgut t’hauria pogut denunciar formalment i t’hauriem portat al cuartelillo”. (No, si encara li havia de donar les gràcies.) L’agent em va assegurar que, després de disculpar-me, no quedaria fitxat per la policia per aquest incident. Acte seguit, vaig demanar perdó.

— Em sap molt greu el que ha passat, en cap moment he volgut escopir-te. Si ho he fet, ha sigut involuntàriament. Ara he après la lliçó i no tornaré a escopir al carrer.

El meu penediment de col·legial va satisfer als quatre tios que m’envoltaven. Li vaig oferir la mà a l’acusador i, mentre interiorment em cagava en sa puta mare, la meva boca va pronunciar un convincent “sorry”.

Espero no saber mai més res d’aquest assumpte. Una experiència molt desagradable.

.