El dia en què vaig conèixer la Lola

Hi ha una magnífica cançó dels Kinks que es diu Lola i que explica la història d’un noiet que tot just acaba de sortir de l’ou. Fent unes copes al Soho de Londres, coneix una senyora d’aquelles que fumen i et tracten de tu. El noi està tan excitat que, quan a mitja cançó descobreix que la Lola, en realitat, és un home, li és igual. El final de festa no l'explica, però us el podeu imaginar.

Dijous vaig conèixer la Lola, versió italiana. Amb dues diferències: 1) no la vaig conèixer al Soho, sinó a casa meva; 2) no me’n vaig enamorar.

A casa tornem a estar liats buscant company/-a de pis. La noia que fins ara vivia amb nosaltres ha decidit marxar per anar-se'n a viure amb uns amics. Cap problema si no fos pel pal que suposa buscar algú amb qui viure: posar un anunci a internet, rebre emails de resposta, concertar cites, rebre-les, fer una mena d'entrevistes… i decidir.

Em sembla que ara hi ha menys gent que ve a viure a Londres. Ho noto perquè, respecte fa un any (la primera vegada en què vaig buscar company de pis), la quantitat de gent interessada ha caigut en picat. Els primers dies vam trobar poques persones interessades, i cap d'elles ens va convèncer. Dijous passat, la Fra, la noia que ens deixa, ens va passar el contacte d'una noia —també italiana— que volia venir a veure l'habitació. Em va donar el telèfon i la vaig trucar. Es deia Sabrina i, mentre vaig parlar-hi, no vaig notar res estrany.

Cap a les vuit del vespre va sonar l'intèrfon. Vaig obrir la porta del carrer i, acte seguit, la de casa. Vaig treure el cap per indicar-li a la nostra visitant que estàvem al primer pis. Ella va pujar lentament, com un enterramorts que es dirigeix al cementiri.

L'escala estava a les fosques i, inicialment, amb prou feines veia la seva silueta. Quan es va acostar cap a mi em va costar dissimular la meva sorpresa.

La Sabrina era una senyora més alta que jo, amb la cara molt pàlida i envellida, llarga cabellera castanya, les dents marrons i els llavis pintadíssims de vermell. Deuria tenir uns 40 o 45 anys. Vestia un abric de cuir que la tapava de cap a peus. Tenia el coll encerclat per una pell de visó (real o d'imitació, no ho sé). Em va allargar la seva enorme mà i em va dir: "Hello". Va ser difícil evitar l'esgarrifança.

A casa hi havia el JR (el meu company de pis) i el Toni, un amic. No sabria descriure la cara que van fer quan van veure aquell alter ego de Cruella De Vil.

A l'instant vam saber que aquella senyora no vindria a viure amb nosaltres, però com que no era qüestió de fotre-la fora a patades, li vam ensenyar el pis i l'habitació disponible tan ràpidament com vam poder.

A tot això va arribar a casa la Salt&Vinegar, la cara de la qual tampoc sabria descriure.

Al final vam estar xerrant més estona del que m'hauria imaginat. Ella parlava amb molta lentitud. Ens va explicar que treballava en una marca de roba vintage i que tenien diverses botigues a Londres, incloent-ne una al Selfridges (una mena de Corte Inglés londinenc, però de més nivell). Ella es passava la major part del temps a Florència. No volia l'habitació per viure-hi permanent, sinó només per estar-s'hi uns dies al mes. "Prefereixo això abans que un hotel", ens va comentar. Per un moment vam pensar que potser no estaria del tot malament tenir de company de pis algú que la major part del temps se'l passaria a l'estranger.

Va ser un estrany moment de debilitat, que ràpidament vam deixar enrere. Fotre't la Cruela De Vil mai no pot ser una bona idea.

Entre una cosa i l'altra, el JR i el Toni anaven entrant i sortint del menjador. Sortien per a descollonar-se com posseïts davant la gravetat de la situació. Jo amb prou feines podia aguantar-me. Quan més ens la miràvem més clar teniem que allò era un home.

Finalment ens vam acomiadar, no sense abans prometre-li que estudiariem la seva 'candidatura'.

Va ser tancar la porta i, per fi, esclatar a riure.
.