En realitat, aquest país ha viscut un extraordinari progrés gastronòmic en els últims anys, potser millor dit en les dues últimes dècades. I si algú en vol proves, que llegeixi aquest paràgraf:
"La meva mare va convidar els meus amics pel meu 13è aniversari. A la taula també hi havia un bol ple d'olives. Des que era petit, a casa meva teniem menjar mediterrani, ja que el meu pare és grec. A casa de l'Ewan no passava el mateix. La seva dieta era més tradicional de la costa oest d'Escòcia. Salsitxes, gofres de patata i Angel's Delight [un tipus de pastís]. L'Ewan no havia vist mai una oliva. Això ens sembla estrany ara, però, al Glasgow de 1985, les olives eren estranyes."
La cita és de l'Alex Kapranos, el cantant de Franz Ferdinand, que ha escrit un curiós llibre sobre les aventures culinàries que ha viscut fent gires pel món.
Fa vint anys, els nens d'Escòcia no sabien què era una oliva i ara, allà, hi ha 13 restaurants amb una estrella Michelin (tot i que cap d'ells a Glasgow).
La meca d'aquesta revolució gastronòmica és Londres, una de les ciutats del món amb millors restaurants. Actualment, només hi ha un establiment amb una estrella Michelin (del mediàtic Gordon Ramsay), però destaca la gran quantitat de restaurants amb dues estrelles. A la guia Michelin que surt aquesta setmana, els locals d'aquesta categoria passen de cinc a vuit.
Per altra banda, si descartem l'elit gastronòmica i ens fixem en la classe mitja, en aquells restaurants que jo sovintejo, Londres també surt molt ben parada. Els jalos que em clavo en aquesta ciutat són antològics. No tenim fuet ni pernil de jabugo, però nen: jo menjo molt bé.
Han quedat molt enrere aquells temps en què, com em va explicar un dia la Musaranya, l'oli d'oliva es comprava a les farmàcies.
.
Entrades
5 comentaris:
Efectivament, Bigmouth. Jo tenia 15/16 anys i passava els estius amb una família de classe mitjana de Cambridge. Em feia molt de fàstic que TOT es cuinés amb mantega, un aliment que no és sant de la meva devoció, i la Sheila, la senyora de la casa, que era un encant de dona, va anar al Boots a comprar oli. Jo em vaig quedar amb la boca oberta...
Però és cert que la cosa ha canviat molt. Moltíssim. La immigració hi ha fet molt, al meu entendre. No recordo fa 15 anys fruiteries ni verduleries. És l'aportació mediterrània, d'una i altra riba del nostre estimat mar.
Perquè si una cosa és certa, és que la majoria de restaurants que sovinteja el Bigmouth no són anglesos... són marroquins, siris, asiàtics varis, japonesos, italians, francesos... però pocs, ben pocs, britànics. Es menja molt bé a Londres, però no diria que és mèrit seu. Hauries d'investigar com es menja a Leeds, a Birmingham, a Bristol o a Edimburg, per posar uns exemples. No sigui que menjar més enllà dels pubs al Regne Unit sigui només cosa de Londres. Salut i bon profit!
Big Mouth, l' epoca que jo estava a londres, i que et deixava dutxarte a la meva banyera (podria fer un blog d' aquells dies...) jalabam bastant malament en general.... O no t'hen recordes dels jalos de Pa d'all, nachos, i poc mes...
@ Musarana,
Realment, la qualitat del que menja l'anglès mitjà és pitjor que a Barcelona. Encara hi ha molt fast food i menjar guarro en general. Però si vols menjar bé, pots, i cada cop és més accessible, i em sembla que ara hi ha molt interès per la gastronomia entre la població (ex: suplements sobre "food" a molts diaris).
@ Tigretón,
Potser podries matisar la frase "l'epoca que jo estava a londres, i que et deixava dutxarte a la meva banyera" (!!). Dit això, si menjàvem malament era per pura ganduleria i incompetència davant dels fogons. Encara avui, si tu un dia ets a casa teva de Barcelona, o bé vas al Tomàs, o bé acabes dinant una terrina sencera de Haggen Dazs!
El post demana més contingut, quin tipus de restaurants, plats, preus, origen del plat etc...
El post demana més contingut, quin tipus de restaurants, plats, preus, origen del plat etc...
Publica un comentari a l'entrada