The rise and fall of Antonio Carluccio

L'Antonio Carluccio és un dels cuiners italians més famosos d'Anglaterra. Nascut fa 71 anys a un poblet proper a Salerno, la seva cuina no és luxosa, ni acapara estrelles Michelin, però als seus locals s'hi menja força bé.

Carluccio va ser el típic italià de cul inquiet que s'ha mogut molt i ha vist món. Quan era petit es va traslladar a viure al Piemont, al nord del país, ja que el seu pare, que era cap d'estació dels ferrocarrils italians, va haver d'anar-hi per feina. Amb 21 anys va anar a estudiar a Viena, i després va viure una dècada a Alemanya, on començà a treballar com a importador de vins italians.

L'any 1975, Carluccio aterrava a Londres per a continuar el seu negoci vinícola. Aquí és on va començar la seva carrera de debò. Al cap d'un temps, va esdevenir manager del Neal Street Restaurant, un local de Covent Garden (que està entre les zones amb més vidilla de Londres). Poc després va comprar-lo. Gràcies a aquest restaurant —i a les seves primeres aparicions en programes de cuina televisats— l'Antonio va guanyar reputació.

El 1991, finalment, va obrir la seva primera botiga, que va batejar amb el seu cognom: Carluccio's. Poc després, les botigues també van esdevenir restaurants. Allà hi trobaràs sempre menjar de primera qualitat. Els preus són massa alts, sí, però tolerables per a les compres ocasionals. En els meus primers mesos a la capital anglesa, vaig anar-hi a menjar sovint, tot i que ara fa temps que no m'hi deixo caure.

Gràcies a l'èxit, l'Antonio va poder obrir uns quants Carluccio's (ara n'hi ha 37). Fa quatre anys, es va vendre la companyia, tot i que segueix vinculada a ella. A l'Antonio el van nomenar cavaller de l'Imperi Britànic (sic) i li van concedir la Ordre al Mèrit de la República Italiana. Les coses li anàven bé.

Només una cosa va tacar la seva trajectòria: el tancament, l'any 2006, d'aquell primer establiment que havia obert a Covent Garden. El Neal Steeet Restaurant s'havia guanyat fama de restaurant sobrevalorat i 'overpriced', excessivament car, típics defectes d'establiment històric vingut a menys. A més, les accions de la companyia van començar una caiguda en picat i ara valen una quarta part del que valien fa 18 mesos. Ell ja no controla l'empresa, però segurament posseeix un sucós paquet d'accions.

No tinc clar que res d'això tingui res a veure amb el que va succeïr a continuació.

El passat mes de setembre, el carismàtic Antonio Carluccio va clavar-se un ganivet de cuina al pit. No està clar si va ser un intent de suïcidi o si, simplement, va patir un accident. Els rumors sobre les seves pressumptes depressions han circulat —com sempre— amb força, tot i que després la família ho ha negat. Afirmen que l'home patia d'esgotament i que tot va ser fortuït.

No entenc el raonament. ¿Què va passar? ¿Anava caminant amb un ganivet de carnisser i es va desmaiar, per exemple? Misteri.

En qualsevol cas, tant si es va intentar matar com si va patir un atac d'esgotament, serveixi el seu exemple per saber quan parar.

El treball dignifica, o això diuen, però també s'ha de saber viure.

.