Són grans

Fa poc més de deu anys, el 1998, vaig tenir la sort d'assistir a la gala anual de la FIFA. Aquell any es feia a Barcelona i jo hi estava 'convidat' (seria llarg explicar les cometes). He de desmentir que hi anés perquè em volguessin entregar el premi de millor jugador de l'any. Bigmouth Salinas aquell any va quedar fora de competició (el vencedor va ser Zidane). L'afany era purament voyeurístic.

La gala seguia el patró de sempre: fredor absoluta, silencis incòmodes, poca emoció, falta de connexió dels presentadors entre si i d'ells amb el públic, etc. Entre premi i premi intentaven alegrar la nit amb actuacions musicals. Quan van donar pas a una d'elles, tothom va flipar amb l'espectacle: un nombrosíssim grup de músics va envair l'escenari guarnits amb vestits setenteros, a cual més hortera. A més, hi havia dos cantants: un de més, diguem, elegant (vestit blau cel de cap a peus), i l'altre guarnit de mossèn (però amb un abric de pells funky).

Us podeu imaginar les cares del públic—integrat per vividors que es pentinen amb laca, fumen Davidoff i tenen compte corrent a Suïssa— en veure tota aquella tropa liderada per un tio vestit de negre que anava repartint benediccions amb la seva mà dreta. La cançó que tocaven era Celebration, de Kool & the Gang. Quan van tocar l'últim acord, es va fer entre el públic un d'aquells silencis incòmodes que comentava abans.

Així és com vaig conèixer la Fundación Tony Manero.

La Fundación va néixer fa 12 anys, versionant de cançons funky dels seixanta/setanta. Passat un temps, van començar a composar els seus propis temes i van aconseguir gran èxit amb Supersexy Girl, un tema correcte, però, pel meu gust, ni de conya el millor que tenen.

Aquesta va ser la seva primera evolució (passar de les versions als temes propis). La segona va ser encara més difícil: deixar de ser un grup de revival, que només vestia com les locas dels 70, i ser una banda actual.

Amb el seu nou disc crec que, finalment, ho han aconseguit. Música funk, sí, però posada al dia.

Pandilleros és el nom del disc. Està concebut com a banda sonora d'una pel·lícula... que no existeix. Ells s'han inventat una història sobre bandes urbanes, n'han fet un còmic (que és el llibret del CD) i li han posat música.

A mi em sembla un discassu.

Si el voleu sentir, de moment l'han penjat de gratix a internet. El primer single, Los Peineta, a mi em sembla de lo més fluixet del disc. Però recomano que us l'escolteu sencer i trobareu algunes perles. Menció especial a la rumba Pueblo de Sanjatan, a la instrumental Back to El Barrio o al rap La Noche de la Ganga.

Són grans.

PS. Si l'escolteu, feu-me el favor d'obviar la primera cançó, per a mi la més fluixa de totes.

.