Resum de Londres: el Temple

A Londres he tingut una religió i una església on practicar-la. La meva religió ha estat el futbol i la meva església un pub anomenat Allsop Arms, també conegut com a “el Temple”.

Al Temple he trobat un lloc de pau espiritual, un racó a cinc minuts de casa on emetien tots els partits de la Lliga espanyola (excepte quan coincidien amb la Lliga anglesa, però no acostuma a passar). Gràcies al Temple he pogut seguir el Barça i el Madrid dia a dia.

De no haver existit el Temple hauria pogut comprar-me l’Sky (l’equivalent al Digital +), però aleshores no hauria pogut gaudir dels partits amb una pinta a la mà, la més diversa fauna al meu voltant i música sonant de fons. De vegades, els propietaris del pub deixaven els comentaristes, però el més habitual era veure els partits mentre sonaven grans hits dels 70, 80 i 90. De seguida m’hi vaig acostumar.

Al Temple hi he patit més que una altra cosa. M’he empassat les dues últimes lligues del Madrid i les eliminacions del Barça a la Champions. La remuntada del Madrid de Capello va ser especialment dura. Recordo un partit decisiu en què el Recre va empatar contra els merengues al minut 90 de partit. Vaig començar a saltar i a celebrar-ho com un possessu. Va ser molt dur que el Madrid marqués al temps de descompte, però va ser pitjor presenciar la histèria de dos madridistes que fins aleshores s’havien camuflat.

El Temple és un pub que no sembla que tingui molta història, però està ben ubicat (a prop de Baker Street) i és un punt de trobada de gent molt diversa. Estudiants de la London Business School (que cau molt a prop), residents del barri, gent que està a punt d’agafar l’autobus cap a l’aeroport (la parada està just davant) i borratxos de tota mena. No és estrany sentir-hi català. Em sembla que el local ha adquirit una certa fama de pub-on-fan-els-partits-del-barça. Curiosament, no només els catalans segueixen el Barça. Sovint he vist els partits al costat d’un anglès solitari i amant del futbol.

Les cambreres acostumen a ser jovenetes. Moltes d’elles, eslaves. El pub està gestionat per dos senyors. Un d’ells deu rondar els cinquanta anys. És grassonet i llueix (és un dir) bigoti. No sé com es diu. L’altre és un abuelete i es diu Charlie. Potser té seixanta anys, però n’aparenta més, segurament perquè és calb i li falten dents. Alguna nit, quan tornava del centre caminant, passava pel costat del Temple pocs minuts després que hagués tancat les portes. Aleshores, a través de la finestra, podia veure’ls a tots dos asseguts davant una de les teles del pub, fent una pinta i comentant la jugada.

Quan vaig anar a veure el meu últim partit (Liverpool 4 – Madrid 0, hehe) em vaig acomiadar del Charlie. Va dir que li sabia greu, suposo que perquè la facturació del pub se’n ressentirà.

Si algun dia aneu a Londres i voleu veure el Barça, aneu a la cantonada Gloucester Place amb Melcombe Street i entreu al Temple. Demaneu una Fosters o una Guinness a la meva salut.

I doneu-li records al Charlie, que segurament ni se’n recordarà de mi.

.