Resum de Londres: la premsa

Bé, ja m’han fet fora de Bloomberg. Ara ja compto les hores per a marxar de Londres i tancar aquesta etapa. El final se m’està fent interminable.

Abans de plegar volia fer alguns posts de resum sobre la meva experiència a Londres. No sabia amb què començar i, finalment, he optat per una de les coses que més aprecio no només de Londres sinó de tota Anglaterra: la premsa escrita.

Els diaris i revistes són una de les coses que més trobaré a faltar quan abandoni Londres. És estúpid perquè avui dia ho tens pràcticament tot a internet, i sort n’hi ha. Però no és el mateix poder consultar els articles que anar al quiosc, comprar-te un Guardian o un Economist acabat de sortir del forn i desvirgar-lo poc a poc, mentre prens un cafè o viatges en tren en direcció a l’aeroport. En el fons sóc un fetitxista, ho reconec. També és cert que internet encara està en una fase incipient, mentre que els diaris impresos fa segles que existeixen. I els anglesos dominen com pocs aquesta antiga art.

¿Per què són els diaris anglesos són millors que els espanyols (els únics amb què els puc comparar)?

Crec que es deu a diversos factors. Potser me’n deixo algun, però se m’acuden aquests:

a) Una democràcia més veterana. La independència dels mitjans respecte del poder polític aquí existeix, cosa que no es pot dir d’Espanya.

b) Lligat al punt anterior: la política (o millor dit, els partits polítics) té molt menys protagonisme. De fet, no hi ha una secció de política com a tal. Només hi ha “Home news”, on s’hi inclou des de la política fins a la cultura.

c) Més tradició: suposo que els diaris es milloren amb la pràctica. El diari que em compro els diumenges, l’Observer, va ser fundat el 1791 (fa 218 anys... en plena Revolució Francesa!)

d) Més lectors. Els anglesos llegeixen més premsa que els espanyols. Ergo, els diaris tenen més ingressos i, per tant, més diners per a elaborar bons reportatges i entrevistes.

e) L’enginy. Quan s’ha de posar un accent d’humor enmig de la grisor, els anglesos són els amos. De tant en tant cau alguna brometa a la portada (una imatge graciosa) o entre les pàgines del diari. Tenen gràcia i saben arriscar. Tant a Catalunya com a Espanya, ens agrada la solemnitat, fer veure que cada dia s’acaba el món. Els anglesos saben treure ferro sense perdre rigor. L’altre dia mirava la portada d’un diari espanyol i pensava: quin pal! Tot era informació anodina. El titular principal era una informació política totalment previsible ("Zapatero pide al PNV que se resigne a perder el gobierno vasco"), mentre que la foto de portada era de la última reunió de l’Obama (igualment previsible). MOLT AVORRIT! Per cert, aquell mateix dia, hi havia una notícia que em va semblar més interessant (El juez no tiene pruebas contra los sopechosos de atentar contra la T-4), però la informació estava relegada a un raconet de la portada.

A part de la premsa escrita també hi ha coses de la premsa audiovisual que valen molt la pena. Per exemple, la BBC, un canal públic com Déu mana. Però, a part del Match of the Day (on resumeixen cada dissabte els partits de la Lliga anglesa), la BBC no és una cosa que trobaré a faltar. Crec.

Foto: el diari dels diumenges, una pinta de Hoegaarden i una mica de sol a la terrassa del Hobgoblin. Bastant insuperable.
.