Resum de Londres: la feina

Jo a Londres hi vaig anar per a treballar en un canal de televisió dedicat a la informació econòmica. El canal va ser fundat pel que ara és alcalde de Nova York.

Normalment, en aquesta pàgina no escrivia mai el nom del canal perquè el meu contracte m’impedia tenir un blog (literal!), però fins i tot ara que sóc lliure tampoc m’atreveixo a citar-lo. En l’era de Google aquestes coses tenen molt perill. Qui sap si algun dia tornaré a tenir relació amb aquella empresa (tot i que ho dubto). D’aquesta manera tinc les mans lliures per a dir el que realment penso.

Anem al gra: durant dos anys i mig he treballat per a un canal de televisió que semblava una casa de putes. Un canal dissenyat des del primer moment per a fracassar. Això es devia a diversos factors.

El canal estava concebut com a una simple plataforma de màrketing. L’amic alcalde de Nova York només volia una televisió que quedés bé per a tenir encesa (amb el volum apagat, això sí) als bancs d’inversió, a les correduries de borsa i a les entrades de les grans empreses. Els canals de televisió (n’hi havia en diversos idiomes) eren, per tant, com un gran anunci de la companyia de l’alcalde de NYC.

Des del moment en què crees un canal de televisió per a ser vist sense volum, hi ha alguna cosa que falla. Els continguts no tenien pràcticament interès i la supervisió era mínima. Això tenia dos efectes perniciosos: 1) els periodistes que hi treballaven es frustraven perquè la seva feina no tenia cap rellevància; 2) les televisions es convertien en regnes de taifes per a que els els jefes de cada canal fessin el que els passés pel membre viril, com per exemple promocionar a persones d’escàs nivell professional amb qui tenien afinitat personal.

A més a més, hi havia un altre problema: els treballadors cobraven massa. Ja és fort que això fos un problema, però és que ho era. Els salaris excessius eren com un imant per a molta gent que s’acostumava a un tren de vida que no podia mantenir si canviava de feina. Per tant, hi havia molta gent frustrada perquè la seva feina no es valorava i que tenia com a únic incentiu un sou espectacular.

Si algú no s’acaba de creure que aquell canal de televisió estava dissenyat per a fracassar li diré un argument definitiu: mai no vam saber quanta audiència teníem. L’empresa no mesurava el nombre de televidents que ens seguien. I si no saps quanta audiència tens, no pots vendre publicitat. De fet, mai no emetíem publicitat. Només ‘promos’ del propi canal (per exemple: anuncis dels nostres programes). I amics, la publicitat és l’única font d’ingressos que tenen els canals privats. ¿Com ha de ser rendible tenir un negoci així?

El negoci, actually, no va ser mai rendible. Però durant la dècada que va durar (1998-2008, aprox.), l’amic alcalde de Nova York sempre va considerar que els diners que perdia amb els canals de televisió era una despesa que es podia permetre. Un caprici que es compensava amb la seva convicció que tenir un canal de televisió donava més visibilitat a la seva empresa.

Però clar, va venir la crisi financera i el que era un caprici acceptable va convertir-se en una despesa inviable.

I així es va acabar la història. Una pena.

PS. Això no vol dir que no hagi après molt de la experiència, que jo crec que sí, sigui per bé o per mal.

Foto 1: Presentant.

Foto 2: Les meves americanes a la venda emmig de la redacció, quan ja sabia que marxava.

.