Diumenge de pluja

Aquest cap de setmana, el segon que passo sencer aquí, l'he passat tot sol. La gent que conec (anglesa o catalana) havia marxat. En previsió, el cap de setmana passat ja em vaig reservar coses per fer. El dissabte el vaig dedicar a anar pel centre, de passeig i botigues. Em va agradar remenar a les botigues de discos de tota la vida. També vaig mirar roba. Me n'hauré de comprar. I vaig dinar al Pret a Manger, gran cadena de fast food de calité que es mereix una entrada. Ja li dedicaré més endavant.

L’atracció del cap de setmana va arribar diumenge. Vaig anar amb la Conxa Rodríguez (la corresponsal de l'Avui), que em va ficar en un ‘huerto’ tremendo: Em va fer anar a casa seva força d'hora (a les 10h, cosa que suposava sortir a les 9h de casa i, per tant, llevarse cap a les 8.30h: bona hora per a un diumenge). Una vegada alla, em va fer agafar una bici i vam anar fins al centre de Londres. Vull deixar clar que anar en bici per Londres mola. És molt pla i arribes còmodament a tot arreu. La idea, per tant, estava be si no fos perquè la bici que em va deixar no frenava, el canvi de marxes no li funcionava i el seient em va fer perdre la virginitat anal. L'objectiu era arribar a Sloane Square, on hi havia una reunió de catalans que anaven a votar al consulat espanyol. Com que jo no puc votar (això és la democràcia a la espanyola), no em va quedar una altra opció que mirar com ho feien. Després, tots van decidir anar a prendre alguna cosa a un bar.

Detesto aquestes trobades de gent d’un mateix país. Si fossim exiliats tindrien un sentit, pero a Londres hi sóc per voluntat propia. I una de les coses que mes m'agradava de venir aquí era, precisament, marxar d'ALLÀ. Conèixer nou món, nova gent, i marxar d’un país tan cutre durant un temps. En fi, la trobada va ser com preveia: una trobada de gent amb l’únic nexe comú de ser catalans. Com si no en conegués prou, de catalans! Se’m va fer llarg.A la sortida, cap a les 15h, plovia a sac. Doncs res tu, què millor que pedalejar? La tornada a ca la Conxa va ser un infern. Plovia, la bici no frenava i els cotxes aquí no s’estan de tonteries –van a sac–. Jo, a més, encara no m’acabo d’aclarir amb el tema de la dreta i l’esquerra. Mai sé per on em vindran els cotxes. Va ser un patiment, especialment l’últim tram, que feia pujada.

Per fi vam arribar. Un sandwich de propina i cap a casa.

Al vespre, banyera i Madrid-Barça. El final ja el sabeu.