L'agressivitat d'una potència mundial

El meu primer pis a Londres està a Eastcheap, un carrer a tocar de la estació de Monument, en plena City, el barri financer. El pis el paga BBG i està molt bé. Quan se m’acabi el mes hauré de trampejar fins al gener, quan em podré instal·lar definitivament a casa del R., a tocar de Baker Street. Les dues persones amb qui viu marxen i jo ocuparé el lloc d’un d’ells.

Una de les coses que més impressiona de la City és la hora punta. Només sortir de l’edifici on visc entro enmig d’una manada de gent que camina cap a la seva feina. Tothom amb camisa i americana (la corbata no se la posen fins que arriben a la seu de la seva empresa) o, en el cas de les noies, totes amb faldilla o allò que la meva mare anomena trajepantalón. Moltes d’elles, a més, porten bambes: només se les canvien per les sabates de tacó quan ja han d’entrar al seu lloc de treball.

Veure tothom caminant amb determinació a aquelles hores del matí és un espectacle. Presencies com es desperta una potència mundial. Sense contemplacions, amb determinació i una certa agressivitat.

L’agressivitat. He notat que ara Londres és una ciutat més dura que abans. Potser només m’ho sembla o potser ara ho percebo més perquè visc al rovell de l’ou. De vegades sembla que hagis de demanar perdó quan vas pel carrer. La gent no està per tonteries: van a sac. No només els peatons, també els conductors (en aquest cas em sembla que no ha canviat: ja era així abans) o fins i tot els paios que reparteixen la premsa gratuïta. T’avassallen. Son polite perquè són anglesos però tenen una actitud de get out of my way acollonant. No és una cosa que em molesti molt, però sí que he notat un canvi molt gran respecte a Barcelona. Sembla com si el fet de ser, indiscutiblement, la capital financera d’Europa se’ls hagi pujat una mica al cap. O potser no. Potser només es tracta d’una qüestió del barri. Aquí la gent ve a fer peles; si no, no vindrien. Per tant, no els toquis la pera. Bé, quan canvii de zona podré valorar-ho millor.