Gener

Últim dia de gener, un mes lleig, que mai m’ha agradat, però que no arriba als nivells de febrer, el mes lleig per antonomàsia. Sort que només dura 28 dies. No és que siguin mesos freds, que en part també, sinó que són mesos sense alicients. Tenen un aire trist, no acostuma a haver-hi grans expectatives a l’horitzó, no tenen caràcter. No hi ha dies festius, es fa fosc d’hora, tothom està de ressaca post-nadalenca. Prefereixo els mesos que van des d’abril a desembre.

El mes s’acaba i m’agrada que s’acabi. Però no és que no l’hagi disfrutat. De fet, ha anat prou bé: em sento més integrat que mai a Londres. Crec que hi té molt a veure el fet que m’hagi estabilitzat en una casa. A més, a la feina cada cop escric més en detriment de fer les tasques més tècniques, que són les que menys m’agraden. Disfruto més que abans.

El que no suporto és la meva nova companya de taula, una noia que no sap res de res. Es passa el dia preguntant. Jo no tinc cap problema en ajudar en els mil dubtes que es puguin tenir, i més en una empresa complexa com aquesta, on els primers dies no són fàcils. Però és que té dubtes de base. No es pot treballar de mecànic si no saps abans ni què és un cotxe. Doncs a ella li passa el mateix, però aplicat al periodisme, a la economia i a l’anglès. Això fa que em passi el dia treballant per dos: per mi i per ella, que cada vegada que ha de fer algo em fa mil preguntes.

Avui, per cert, he recuperat un plaer del periodisme que ja havia oblidat: trucar a un ministeri. Ja trobava a faltar sentir-me ignorat! No sé per a què tenen telèfons als ministeris si, total, no els agafen. I quan els agafen només és per a despenjar-los i que així comuniquin tota la tarda. M’ha agradat avui quan he trucat a les dues de la tarda i m’han dit que la directora de comunicació del Pedro Solbes no arribaria fins a les cinc. A les cinc: una bona hora per començar a treballar a la tarda, especialment els dies d’hivern, que ja és pràcticament fosc. Curiosament, a les cinc, quan he començat a trucar, el telèfon comunicava tota l’estona. Semblava un acudit del Forges (n'adjunto un parell tot seguit).