Henry

Continuem amb fred, però de neu ja no n'hi ha. Ara començo a notar que em fa mal la gola. Porto una setmana de força feina. Cada cop les meves tasques m’agraden més o em desagraden menys —no sé quina opció és la correcta—. Hem fitxat a dues persones noves (d’una de les quals ja n’he parlat en anteriors entrades) que s’encarregaran de fer les tasques-púrria, i això em descarregarà a mi que, per ser el més el més nou, era el responsable d’aquestes coses. És curiós perquè a tots dos els han escollit en plan jovenets en etapa post-becaris: estan començant, tenen zero experiència, cobren (relativament) poc i no vindran amb exigències al segon dia d’arribar. L’objectiu és, com he dit, tenir a dos persones que s’encarreguin de fer les feines que, bàsicament, els altres no volen fer —les més tècniques i menys pròpies d’un periodista—. El sorprenent és que aquestes dues persones tenen la meva edat.

És més, entre els becaris que venen aquí cada trimestre, és força habitual que tinguin la meva edat, o un o dos anys menys. Em xoca molt. I se’m fa una mica estrany demanar-li a un paio que és com jo, o fins i tot més gran, que em faci feines de becari, és a dir, marrons. Però és el que hi ha.

P.S.: Aprofito per comentar: l’altre dia algú em va prendre per tarat al dir-li Henry a l’aspirador de casa meva. És el seu nom. La prova: