Jo tenia un profe d'anglès

De petit, quan anava al col·le, vaig fer patir bastants professors. En recordo molts i els vam fer moltes putades. Només els que t’acollonien des del principi o els que sabien captivar-te amb la matèria que impartien aconseguien tenir-nos (jo no era l’únic) controlats. Els que no feien això, estaven perduts.

L’apogeu va ser a quart i cinquè d’EGB. Allà van coincidir professors com el Vilalta o el Silvestre, de qui ens en reiem —literalment— a la cara. Però, per sobre de tots, el que pitjor ho va tenir va ser el Philip Groves, un profe d’anglès que vam tenir a cinquè. Se la liàvem a cada classe. Cada hora d’ell era com una hora de pati. No, era pitjor. Al pati ens ho passàvem bé jugant entre nosaltres. Aquí el juguet era ell.

Mentre el tio feia el que podia, nosaltres feiem el que voliem: li posàvem xinxetes a la cadira, li robàvem el boli, li obriem el maletí (el paio tenia un 007 de codi, era així de personatge) i ens menjàvem la xocolata que hi guardava. I molt més. Gravíssim. El pitjor de tot va ser un dia en què abans de la seva classe vam tancar totes les persianes de l’aula i vam apagar els llums. Tots nosaltres vam omplir-nos de guixos i vam amagar-nos a sota de la taula, esperant l’arribada de Mister Groves. Quan aquest va obrir la porta, li va caure una pluja espectacular. Tota la classe estàvem tirant-li guixos a un pobre home com si estéssim posseïts. És un moment que m’ha quedat gravat al cervell. Aquell home va deixar el col·le en acabar el curs. Encara va aguantar bastant. Se’n va tornar al seu país i pràcticament no n’he sabut mai més res.

Fins ahir. Poc abans de marxar de la feina vaig rebre un e-mail d’un tal Philip Groves. Era ell.

Dear Alex,
Do you remember me....? I am Philip Groves, your English teacher all those years ago! How are you? (…) It is funny how the years pass so quickly!

Encara flipo. Aquest tio està sonat. No deu recordar la de vegades que em va fer fora de classe, o quan el vaig insultar. Em diu d’anar a prendre una cervesa un dia d’aquests. De moment no l’he contestat, i no sé si ho faré, crec que sí. Però el que no entenc és: d’on ha tret el meu e-mail aquest paio? Per a saber-ho hauria de contestar-li. I si contesto quedarà molt lleig si no quedo amb ell. Total: que no sé què podrà més, si la curiositat de saber com m’ha contactat o la mandra de quedar amb ell. Encara no he decidit.