Easter

Torno a Londres amb una certa mandra. Me’n fa sempre que passo més de dos dies a Barcelona. Quan vaig a Catalunya no tot m’agrada, però sento que allò és meu i és una sensació estranya. No estic orgullós del meu país, però és el que tinc. En fi.

Dijous, quan vaig arribar de Londres, vaig anar a casa a deixar les coses. Havia quedat per sopar i no tenia molt temps, però em vaig voler dutxar. Quan em dutxo allà és quan realment em sento a casa. La dutxa que tinc a Londres no cau amb gaire potència i, a més, l’aigua és tèbia. A Barcelona, l’aigua cau a raig i tan calenta com vulguis. Dijous se’m van escapar sense voler un parell de gemecs de tant bé com estava. En adonar-me’n vaig parar, no fos cas que el veí del davant, aquell que es passa mitja vida al lavabo (mai he entès què hi fa) i que cada matí treu el cap per la galeria per a bufar la brutícia de la màquina d’afeitar, es posés content.

Ahir, abans de marxar, dinar a casa amb l’àvia, que està a punt de fer 90 anys i no entenc com s’ho fa per a estar com està. No és molt de la broma, però ahir estava especialment espitada, fent conya amb el Pitoniso Pito. Que per molts anys. Per cert, el Pitoniso Pito ha pronosticat que el Barça guanyarà la Lliga. Ja em quedo més tranquil.