Qué pena, Rafa

Bé, ja queda poc per fotre el camp. Aquests dies tinc aquella percepció tan xula de quan la setmana passa ràpid. Avui és dimecres, però tinc sensació de dijous. La feina es fa fàcil i el temps és lleuger.

A la feina hi ha mostres d’amateurisme que em treuen de polleguera, però tot és més senzill si la setmana té quatre dies.

Avui remataré el dia amb dos partits: Chelsea-València i Manchester-Roma. Els dos són a la mateixa hora. Aniré amb el R. al pub i, amb una pinta a la mà, anirem mirant a dreta i esquerra, tractant de seguir els dos partits.

Ahir vaig veure trossos del Liverpool. Molts romàntics del futbol adoren aquest equip. Normalment són gent de més de 30 anys, que van viure la etapa daurada dels reds a Europa. Però ara aquest romanticisme no s’aguanta per enlloc. Són un equip mesquí i fastigós que no juga a res. El Chelsea, que també és defensiu, coma mínim té grans virtuts: una velocitat tremenda, un contracop mortal, un porteràs, una bèstia parda (Essien), un enorme golejador (Drogba). El Liverpool té quatre canyes i cap gran virtut. Són sangoneres: viuen de xuclar-li la sang als rivals. No triomfen pels mèrits propis sinó pels demèrits dels contraris. I això és penós. La demostració del que dic és el seu paper a la Lliga anglesa, on pateixen per quedar entre els quatre primers. És a les lligues on es demostra qui té millor equip, i no a les eliminatòries. Per tot això, ara, el meu objectiu prioritari, és que aquest equipet no guanyi la Champions. Vaig, per aquest ordre, amb la Roma i, sorpresa, el Chelsea.