Mickey Mouse

Torno a estar fotut. Ahir, quan em vaig llevar, semblava que em moria. Ho vaig atribuir al cansament, que ja venia notant durant tota la setmana. Normalment, amb una dosi de cafeïna a la feina aconsegueixo camuflar la fatiga. Aixi me n'oblido fins al vespre. Però ahir no podia: malgrat els cafès, tot em pesava i, el que era pitjor, cada cop em pesava més. A mig matí vaig començar a tenir sensació de febre. Vaig aguantar així un parell d'hores, fins que vaig poder anar a veure a la infermera que tenim a l'empresa. Em va mirar la febre: no en tenia. Però em va dir que molt probablement tenia un virus. Ara: quin virus ja és un altre tema. Em va recomanar que al cap de setmana descansés, sense tancar-me a casa. Que fes coses, però, sobretot, "chill out". Doncs chill out.

Vaig marxar cap a casa una mica més d'hora del normal, em vaig comprar menjar pel camí i, en arribar, vaig preparar-me un bon dinar. Pasta, la meva especialitat, acompanyada amb una salsa pija de tomàquet amb olives. Pa amb formatge. Copa de vi i migdiada.

No vaig aconseguir dormir perquè, quan tot just començava, em van trucar per telèfon i ja em vaig desvetllar.

Més tard, vaig fer un amic. Sí. I sense sortir de casa. M'explico: quan ja començava a ser fosc, vaig agafar l'ordinador i vaig anar a la sala d'estar per a connectar-me a internet. A determinat moment, mentre teclejava, vaig veure una taca negra al terre. La sala no estava molt il·luminada però al segon vaig reconèixer què era allò: un ratolí. Deu ser una de les coses que més fastic em fa: trobar-me bitxos corrent per casa. No parlo de gossos o gats, sinó de ratolins, escarabats, etc. Em fan molta angúnia. En veure'l li vaig clavar un crit i el bitxo va creuar com un posseït tota la sala d'estar en menys d'un segon. Es va colar per darrere d'un armari i va desaparèixer inmediatament. No vaig ni aixecar-me a buscar-lo. Vaig aixecar els peus, que tenia al terre, i els vaig recolzar a la taula, de manera que si tornava a passar un animal com a mínim no em toqués. En aquell moment, la meva pròpia reacció em va sorprendre. Va ser molt més moderada del que acostuma a ser quan tinc un d'aquests contactes.

Veure el ratolí no em va sorprendre, i potser per això no em vaig esverar tant al veure'l. La setmana passada, l'Ari ja em va dir que se n'havia trobat un al seu quarto. A mitja nit sentia un soroll, va encendre el llum i va descobrir un ratolí, que es va escapar corrent per sota de la porta. Al dia següent, vam comprar un aparell que emet un xiulet i que en teoria allunya els rosegadors. Ahir vam comprovar que no funciona. Tot i així, esperarem una mica més a veure'n els resultats perquè a l'Ari ja la van avisar que les primeres setmanes potser encara continuaria havent-hi ratolins. Sembla que amb els dies de calor que ha fet han aprofitat per sortir a prendre l'aire.

He trobat unes dades a internet que no són gens fiables però que posen la pell de gallina. En trio dues: 1) cada hora neixen a Londres 4.000 rates; 2) A Londres sempre tindràs una rata a un mínim de sis metres. Per la ciutat hi ha pintats graffittis recordant-te la enorme colònia que han creat aquests transmissors de malalties. Així està el pati.

Quin fàstic em fan aquests bitxos. En veure'ls, o en pensar-hi, ja em comença a picar tot. Ahir, quan em vaig ficar al llit, sentia sorolls de ratolí pertot arreu.