Na fen'

Per la finestra de la meva feina es veu poca cosa. Un carrer normal de la City i edificis. A la feina anterior tenia tota la Diagonal de Barcelona als meus peus. Tot i així, es molt més divertit mirar per la finestra ara que abans. Als carrers de la City, l’activitat bull, massa i tot, i sovint alguna cosa et sorprèn. Per començar, cada dos o tres mesos t’endus un ensurt quan apareix una parella de netejavidres treient el nas al teu costat. Apareixen de sobte, penjant d’un cistell que es balanceja mentre posen cara de “no voldria molestar”. Després estan els fenòmens climatològics: ara neva, ara surt el sol, ara plou. A Barcelona gairebé sempre es veia el mateix temps. I després hi ha les incidències habituals d’aquesta ciutat. Avui hi ha hagut un incendi bastant gran en un edifici proper. Tot el carrer s’ha omplert de fum. La gent hi para atenció, però tampoc massa. Estan acostumats a veure coses rares i, a més, van a la seva.

A la feina, les coses podrien millorar. Ahir vaig tenir revisió amb el meu cap. Vaig demanar d’especialitzar-me en un sector, cosa que espero que em serveixi per a no perdre'm en l’allau d’informació financera que rebem cada dia. Em va dir que ok. Ara hem de decidir a quin tema em dedico. Dubto, però crec que m’inclinaré per telecomunicacions. No en tinc ni fava, però així n’aprendré. És la manera d’espabilar: trobar-te al precipici.

A casa no he tornat a trobar ratolins, però quan el R. i l’A. se’n van a dormir i jo em quedo sol, mig a les fosques, llegint o fent el que sigui, espero la seva aparició en qualsevol moment. És molt pitjor l'angunia d’imaginar-me’ls apareixent que no pas la aparició en si mateixa. Espero no estar delirant.