Perduts

Estic enganxat a Lost, una sèrie. Em van passar piratejades tota la primera temporada i la meitat de la segona i, cada nit, abans d’anar a dormir, veig un capítol. Si puc. Perquè normalment no puc. N’he de veure més d’un si vull anar a dormir tranquil.

Als primers mesos d’estar a Londres veia Six Feet Under (A dos metros bajo tierra), una sèrie enorme. Més enllà de les trames que van evolucionant al llarg de la sèrie —bàsicament: relacions entre els personatges—, cada capítol es una nova història que comença i acaba. A Lost (Perdidos) no passa el mateix. L’argument comença amb un avió que s’estavella. Els seus supervivents van a parar a una illa i, a partir d’aquí, s’han d’espabilar per viure. A grans trets, aquesta és tota la història. Aparentment és un argument normalet, però està molt bé. El problema és que cada capítol acaba obert, aplicant la tàctica barata de totes les sèries des que es van inventar la novel·la fulletonesca. Tàctica barata però efectiva. Quan acabo un capítol, em costa no veure’n un altre.

I a lo tonto vaig cremant hores de son mentre espero que un ratolí tregui el cap per saludar i apuntar-se a la festa.