La influència de la psicologia en el futbol té una importància capital. No sé si està prou estudiat aquest tema. D’una banda, un gol pot fer que un equip que està jugant fatal al cap de cinc minuts practiqui el millor futbol de la seva vida. Els que han marcat el gol s’envalentonen i els que l’han rebut s’arronsen. La condició física i tàctica dels dos equips no ha canviat. Entre un moment i l’altre només hi ha una diferència: el coco.
La psicologia no només afecta als equips. També als aficionats, i d’això en som un exemple els del Barça, que ens caguem a la mínima. Aquesta condició depressiva ha fet que només tinguem dues Copes d’Europa a l’actualitat i que estem arriscant l’actual Lliga.
Però el que sí que és digne d’estudi és el que m’ha passat en la eliminatòria que han jugat el Liverpool i el Chelsea. Tots dos em cauen grossos, grossos. El primer perquè és un equip garrepa i sense qualitats, tret d’una gran condició física. Són sangoneres: viuen dels teus defectes. I el segon perquè van de sobrats i amb actitud de nou ric. Mai no han sigut res i ara que tenen un multimilionari posant-hi diners a punta pala, es pensen que són els reis del món. M’agrada que perdin.
Davant de dos equips que em cauen malament, amb qui vaig a la semifinal?, em vaig preguntar. Inicialment, vaig anar a favor del Chelsea. Són nous rics, però com a mínim tenen algunes virtuts. El Liverpool no en té i em sap greu que un equip de perfil tan baix arribi tan lluny en una competició com la Champions League. Desprestigia el campionat, crec. De totes formes, la meva aposta inicial va anar variant. Durant l’eliminatòria he canviat tant d’equip com de jaqueta. A l’anada, quan perdia el Liverpool, vaig gaudir veure patint aquell equip mediocre. Però ahir vaig disfrutar veient al Chelsea perdent, fora d’Europa per tercer any consecutiu, i amb el Mourinho, gran dominador de la psicologia del futbol, amb cara de perdedor.
Ara la meva esperança és que algú, el Milan o el Manchester, es carregui al Liverpool a la final.
Entrades
9 comentaris:
RESEM TOTS A TOTS ElS DEUS CONEGUTS I DESCONEGUTS, PERÒ SOBRETOT A PEGAMENTO GATUSO, PERQUÈ SIGUI EL SEMPRE ONMIPOTENT MILAN!
No saber de futbol té els seus avantatges: quan veiem un partit, el gaudim o patim mentre dura. Amb el xiulet final de l’àrbitre deixem aquest gaudi o patiment a la cadira on hem vist el matx i ens ocupem i preocupem d’altres coses. Vaja, que perdem o guanyem (i sempre vull guanyar!), dormo molt i molt tranquil. Penso —sense afany de provocar— que soc més lliure.
Potser ets més lliure,gus, però també és més aborrida la teva vida, t'ho garanteixo.
El futbol, com d'altres coses, és una passió, un sentiment que, si el tens, gaudeixes com amb poques coses ho fas amb d'altres aficions que puguis tenir a la vida.
Només vaig veure uns minuts de la segona part i la pròrroga i penals del lpool-chelsea i vaig disfrutar de valent veient la cara del mou al final del partit.
Ahir no vaig veure el milan-manchester però, quan vaig saber el resultat, vaig flipar. 3-0. Im-pressionant. Com deia el Bassas aquest matí: quina competitivitat té el milan, sempre plantat fins al final de les elimintòries.
Com pot ser que el lpool pugui guanyar una 2a champions en 3 anys -com va fer el mediocre madrid sense galàctics-? només ho trobo una explicació: el seu entrenador Benitez és un crack.
Una vida sense futbol només pot ser aburrida des de la perspectiva d'un amant del futbol. El fanàtic del cinema no pot concebir una vida sense el Verdi i el Renoir i el fanàtic de l'art no entén que els diaris hi dediquin tan poc espai a exposicions que considera fonamentals. Al contrari que el Mahatma crec que hi ha moltes altres aficions que generen sentiments comparables amb els del futbol, malgrat que siguin minoritàries. Però qui ha dit que la majoria hagi de tenir raó? Heu vist Un enemigo del pueblo?
Mahatma, com bé interpreto del que diu la Susie, tota elecció implica renuncia.
Per a mi el futbol és plaer, però no obsessió. Gaudeixo quan el veig i no pateixo quan no. És en aquest sentit que soc més lliure; tinc menys lligams emocionals amb ell i per tant menys condicionants per escollir què veig, què faig i amb què gaudeixo. Una obsessió minva la capacitat d’elecció i conec gent que si no pot veure un partit de futbol es posa de mala llet i és incapaç de gaudir d’una altra activitat mentre sap que podria ser al camp o assegut a un butaca seguint el partit per televisió.
El meu comentari no és anti res. No veieu fantasmes on no n’hi ha. Soc culé i vibro amb els colors blaugranes, però crec que soc més lliure pel fet de ser menys apassionat amb el futbol, menys obsessionat.
Quin debat filosòfic que ha generat el futbol...
Jo sóc menys lliure, és cert, però i lo bé que ens ho passem? Ahir, per exemple, vaig escoltar la primera part de la semifinal Milan-ManU per la ràdio... en veure com anava la cosa, vaig haver d'anar al pub a seguir la segona part.
Sí, sóc menys lliure. Però, com diu la sàbia SusieQ, cadascú té les seves coses...
No nego pas que no siguis més lliure, simplement apunto que la vida es més aborrida sino tens aficions que et facin vibrar...com pot ser el cine, col·leccionar cromos o donar pel cul al teu amic, marquès.
Això últim sí que m'agrada, per a què negar-ho!
Dit això, Mahatma, el Benitez serà tant bo com vulguis, però és un subnormal. A més, dubto que sigui bo un entrenador que està a 20 punts del lider a la seva Lliga i que mai no ha fet res de bo en aquesta competició.
Digueu el que digueu: EL MILAN ESTÀ A LA FINAL DE LA CHAMPIONS.
Era un any que no podia haver començat pitjor. Casi ens treuen d'Europa, -7 punts al començament de la lliga. Sense Sheva i sense pasta per poder fer grans fitxatges. Però hem arribat fins aquí, com qui no vol la cosa, sense causar furor, sense ser favorits i amb una lliga mediocre.
Ara ens falta guanyar-la i posar al seu lloc al Liverpool. S'ho mereixen.
De totes maneres, Susie, crec que amb el cinema o l'art no desprens tanta adrenalina com amb el futbol.
Publica un comentari a l'entrada