Ara sí

Avui, definitivament, Tony Blair ha deixat de ser Primer Ministre. La seva marxa ha estat llarga, fa mesos —anys— que se’n parla. Blair ha conclòs el seu mandat amb un Question Time, sessió en què qualsevol membre del Parlament li pot fer una pregunta directa al primer ministre. Sobre el tema que vulgui. És un format molt àgil, en què els diputats s’aixequen i formulen la seva pregunta sense moure’s del seu escó, dempeus i amb veu alta. Exigeix molt al Primer Ministre, que ha d’anar entomant els cops i sortir-se’n com pugui. El Blair, excel·lent orador, n’és un expert.

El Question Time d’avui, però, no ha sigut gaire exigent. Al contrari: ha servit d’homenatge a Blair. L’ambient era distendit i l’humor anglès apareixia a cada intervenció, tret d’alguna en què l’orador optava per la solemnitat. Els seus principals rivals li han dit que, malgrat les seves diferències polítiques, aplaudien els seus mandats i, per tant, implicitament, admetien que ho havia fet molt bé. S’han desitjat sort, i m’ha semblat que ho feien sincerament.

De fet, la sessió ha acabat amb una ovació per a Blair. David Cameron, líder de la oposició, s’ha aixecat a aplaudir i ha ordenat als membres del seu partit que també ho féssin. Tot el Parlament dempeus.

Enveja.

Quina llàstima Irak. Si no fos per aquest error monumental, Blair hauria optat a ser el millor Primer Ministre de la història i s’hauria convertit en un referent per a diverses generacions. Ara només cal que citis a Blair com a polític enorme per a que et retreguin la guerra d’Irak. I tenen raó. Però sóc partidari de separar aquest error de la resta.

A Blair el substitueix Gordon Brown, un escocès de qui diuen que és un gestor eficaç però a mi em sembla que políticament és un zero a l’esquerra. Anava a dir que té un perfil Montilla, però què més voldria Montilla. Brown ha estat ministre d’Economia en la última dècada i ha empès el país a un creixement fora mida. De Montilla encara no en conec cap mèrit.