Burrocràcia

No me’n puc amagar, ho confesso: la burocràcia em supera. Quan em veig obligat a realitzar algun tràmit d’aquests intento sortir-me’n tan ràpidament com puc perquè de seguida m’hi quedo atrapat. M’hi ofego. Aleshores, indignat, elaboro sobre la marxa tot un discurs sobre la burrocràcia, el penós món dels formularis i les finestretes i l’encara pitjor univers del funcionariat o succedanis. I crec que tinc tota la raó d’emprenyar-me amb la ineficiència dels organismes en qualsevol tramitació. Però la veritat és que si em perdo en la burocràcia és perquè no l’entenc. El meu cervell té una malformació que m’impedeix comprendre aquests processos i que m’incapacita per recordar tots els passos que he de realitzar i tots els papers que he d’aportar en cada un d’aquests passos.

La burocràcia ministerial, aquella que t’obliga a endinsar-te en les estructures de l’Estat (exemple: les gestions de trànsit a La Campana), se’m fa tan coll amunt que renuncio a fer l’esforç d’entendre-la mínimament. Però la burocràcia universitària, una de les categories més perilloses, sí que la puc arribar a comprendre si m’hi esforço. I quan la comprenc m’adono de la gran quantitat de gent que treballa de no se sap ben bé què, de les ínfimes ganes de moure un dit que té qualsevol persona amb un sou vitalici i, també, de com s’aprofita qualsevol universitat per a cobrar-te diners amb qualsevol excusa. En resum: el servei és ineficient, et toca treballar a tu més que a ells i a sobre et roben.

Per a poder-me matricular d’Empresarials el curs vinent a la UOC he hagut de resoldre la meva situació a la Pompeu Fabra. Vaig acabar la carrera de Periodisme però mai vaig demanar el títol. Ara, per a poder entrar a la UOC necessito el títol, i això m’ha donat pel sac tot el matí. He hagut de fer deu trucades per a que algú fos capaç de dir-me simplement on he d’anar i què he de fer per a demanar el títol. I això només ha estat un aperitiu: ara falta demanar-lo.

Tremolo.