Summer's commin'

Encara que aquí no m’ho sembli, ja és l’estiu i s’acosten les vacances. La sensació és estranya: a Barcelona normalment l’arribada sufocant de la calor obliga a la màniga curta i a la bermuda i les sandàlies. És automàtic: fas el canvi de roba a l’armari, treus la d’hivern i poses la d’estiu, i ja poses el xip de final de curs, s’acosten les vacances, etc.

Aquí, tret d’unes setmanes a la primavera sufocants i de dies puntuals en què fa calor (dissabte passat, per exemple), el temps és molt irregular. Generalment, si surt el sol fa més aviat xafogor; si fa núvol, la temperatura baixa dràsticament. És per això que encara no sento que tinc les vacances d’aquí quatre dies. Però el fet és que s’acosten. En vaig tenir proves la setmana passada, quan en quatre dies vaig desemborsar bona part dels diners que em gastaré en els tres propers mesos.

— Vols d’anada i tornada per anar a Barcelona a l’agost.

— Concert de Prince. Ja tinc amb qui anar-hi. El Marquès d’Arimon em visitarà a Londres abans de marxar a Washington. Condició sinae qua non per acceptar-lo a casa meva: hem d’anar al concert de Prince. El tio no només no va dir que no sinó que li fot il·lusió i tot. Bingo.

— Bitllet d’Eurostar a Lyon. He de ser a França l’1 de setembre perquè la germana de la Marta es casa amb un gavatxo. Els vols estaven a preus prohibitius. Vaig descobrir que era una mica més barat anar-hi en un altre mitjà de transport: Londres-Lyon en tren. El trajecte durarà 5 hores i mitja, que és si fa no fa el mateix que trigaria si hagués d’anar en avió (entre que vas a l’aeroport, passes els controls de seguretat, etc). Em fa il·lusió provar això de creuar el mar en tren.

— Bitllet a Nova York. Vaig trobar una gran oferta de British Airways i no m’ho vaig pensar. Portava setmanes mirant-ho i sempre trobava les mateixes tarifes. Sorprenentment, de cop i volta, un dia els preus van baixar. M’hi vaig tirar de cap.

Ara la meva targeta de crèdit m’ha demanat un respir perquè està que fa fàstic, la pobra.