Crònica novaiorquesa 4: Els jueus de Williamsburg (2ª part)

Caminant pel barri jueu de Williamsburg, procuràvem ser respectuosos. Ens havien avisat que millor no fer fotos, perquè els jueus hasidim poden enfadar-se. Per si les mosques, preferia no fixar-me gaire en les persones que anaven passant. Si hagués pogut me’ls hauria mirat del dret i del revés, i fins i tot els hauria aixecat el barret per veure com tenen els cabells i encara hauria inspeccionat què porten sota la bata. Però millor no ferir sensibilitats. La intenció era passar desaparcebuts: els estranys, allà, érem nosaltres. Crec que ho vam aconseguir bastant perquè ells ens ignoraven. Passejàvem com absents.

Per això vaig quedar desconcertat quan un d’ells se m’acostà per darrere i em va començar a parlar en un anglès tan dolent que vaig suposar que aquell noi quasi sempre parla en jueu. Tenia més o menys la meva edat i la pell tan blanca que semblava que no li hagués tocat mai el sol. Portava barba rossa i vestia l’uniforme dels hasidim, evidentment.

Inicialment no l’entenia. Automàticament vaig interpretar que ens retreia a la Marta i a mi que anéssim agafats de la mà, o que ens haguéssim fet algun petó. Però no. Després de fer algunes preguntes, el vaig mig entendre.

— Necessito que vinguis a casa meva a arreglar un endoll. La llei jueva no m’ho permet — va dir, amb veu molt baixeta i amb el cap cot.

Un endoll? Llei jueva?

Vaig decidir acompanyar-lo. Casa seva era allà mateix. Vam haver de pujar tres pisos a peu. El noi va fer-ho corrent: tant, que va patinar i per poc no s’enclasta contra les escales. Una vegada a dalt, ens va obrir la porta: es detectava fàcilment que allà hi vivien jueus. Primer, perquè hi havia els típics canelobres decorant la taula del menjador i, segon, perquè allà hi havia tres o quatre hasidim esperant la nostra arribada. A més d’ells, hi havia un nadó.

— Com es diu? — va preguntar la Marta.
— Moisès.

Obvi.

Aquella pobra gent estava passant calor. Especialment el nen petit, inquiet per la calor. Els pares ja no sabien com calmar-lo. Sense perdre temps, el noi que ens havia sortit a buscar em va dirigir a l’habitació del nadó, on hi havia un aparell d’aire condicionat. Agupint-se i assenyalant l’aparell, el noi em va dir: “Has de posar l’aire fred”.

Per fi vaig entendre que el que aquell bon home volia era que girés la rodeta de l’aire condicionat des de “Normal” a “Fred”. Només això. Tot seguit vaig recordar que en shabat (dissabte) els jueus no poden fer cap esforç físic. Però no pensava que això també s’apliqués a la vigilia (era divendres al vespre) i que la norma els impedís, fins i tot, un gest tan simple com canviar la potència de l’aire condicionat.

No entenc que la llei jueva els prohibeixi l’esforç de girar la rodeta de l’aire i que, en canvi, els permeti l’esforç (molt més gran) d’haver de sortir de casa, baixar tres pisos, buscar dos no-jueus, convèncer-los, i tornar a pujar.

El meu simple gest de girar la rodeta va ser molt benvingut per aquella gent, que ens van donar les gràcies diverses vegades. Suposo que llavors ja van poder posar a dormir al nen. Encara el sentiem protestar quan, mentre tancaven la porta de casa, ens van acomiadar:

— Have a good day.