Joia

Com em passa de tant en tant, una cançó se m’ha clavat al cervell: Warszawa, de David Bowie i Brian Eno.

Warszawa, he llegit a wikipèdia, reflecteix les sensacions de Bowie quan —a mitjans dels 70— va trepitjar Varsòvia, una ciutat desolada en aquell moment. La cançó produeix un efecte estrany: d’una banda, provoca depressió; de l’altra, és un bàlsam que ajuda a sortir-ne.

Poc després que es publiqués, uns nois entusiasmats amb el tema van decidir batejar el seu grup amb el mateix nom. Aviat van haver de canviar-lo perquè una altra banda tenia un nom similar. El grup, quatre tios lletjos de Manchester, van deixar enrere Warszawa i es van rebatejar com a Joy Division, nom d’un puticlub sovintejat pels oficials nazis durant la Segona Guerra Mundial. Tenien ull clínic pels noms.

Joy Division era un grup inquietant. Algunes enormes cançons adornaven el repertori, però sempre feien una mica de por. Especialment el seu líder, l’epilèptic Ian Curtis.

L’èxit del grup només va durar dos anys. Ian Curtis es va penjar el 1980, quan tenia 23 anys, ofegat per la epilèpsia, les inseguretats i la depressió. Va morir la nit abans de volar a Estats Units per fer la primera gira al país. Després, la història de sempre: Curtis va esdevenir un mite. Aquesta setmana s’ha estrenat a Anglaterra ‘Control’, una pel•lícula sobre Curtis que no m’acabà de convèncer però que porta una setmana fent-me pensar.

Tot i el shock, la resta de membres de Joy Division van decidir tirar endavant i fundaren un nou grup, New Order, que va tornar a arrassar. Encara avui toquen.


(Video: Warszawa, David Bowie, Live Tokyo 1978)