WC

És sorprenent com algunes persones es comporten en els lavabos que no són el de casa seva. En les grans empreses, els lavabos són un lloc de trobades estranyes. Allà et creues un ‘hola’ amb aquell que mai et saluda, o un altre amb qui tens poc tracte —i a qui saludes per cortesia— acaba foten-te un rotllo sobre la seva vida i aficions.

Jo avui miccionava amb pau i tranquil·litat al costat d’un senyor. La pau s’ha interromput quan aquest senyor, que segur que és una gran persona, s’ha sacsejat el membre violentament amb la intenció, suposo, espero, d’eixugar aquella última gota. A mi, clar, tenir un home remenant-se-la m’ha fet una mica d’angúnia.

Hi ha gent que en públic no es talla, he pensat.

Em sorprenen aquells que, amb tota la parsimònia del món, entren al lavabo de la feina amb un diari, tot disposats a llegir-se’l mentre fan feina. El diari, per cert, no és seu, sinó de tots. Els altres l’haurem de llegir després sabent que aquells papers han estat tocats per algú aliè mentre s’eixugava el cul. Lleig, tot plegat.

L’altre dia, un noi de l’equip italià va entrar al lavabo com si fos a casa seva, es va baixar els pantalons fins gairebé als genolls i, arquejant el cos cap endavant, es va posar a pixar a una certa distància de l’urinal (o com se li digui). La suficient distància com per a que algú es preguntés: “Aquest tio com pixa?”

Efectivament, hi ha gent que no es talla. Es mereixen una menció —i un post— a part la serenitat amb què els membres de l’equip alemany (molt especialment els membres de l’equip alemany) deixen escapar sonores flatulències des de la trona del senyor Roca.