Nius

Dia de novetats, avui.

La primera: tinc el costum de tallar-me els cabells al barber de sempre, a Barcelona. Com que baixo sovint, ho puc fer. Tot i així, el mes passat vaig saltar-me la norma perquè portava uns pelus que semblava el sisè Jackson Five (ABC, it’s easy as one, two, three). Vaig anar a un barber qualsevol de Baker Street, i prou bé. Però divendres vinent vaig a Barcelona i he pensat que me’l tornaré a tallar. He trucat a l’Oliveras, com sempre, per demanar hora per dissabte. L’amable, a la par que xavacana i pesada, Ainoa (mai sé com s’ha d’escriure aquest nom) m’ha informat de la notícia: el Lluís, que és qui em talla els cabells, ha deixat la feina. Osti tu! “Ah, doncs si de cas ja tornaré a trucar perquè potser vaig a un altre lloc”, li he dit. Ella s’ha quedat parada. Sempre he tingut mà esquerra per respondre com cal les notícies que et donen per telèfon.

La segona notícia: la Susie Q i el J (un que mai comenta, però que sempre entra, diu) es casen. Bé, casar-se, casar-se, no. No passaran ni per la sagristia ni per l’ajuntament (potser esperen a que el tiet entri al consistori!), però compartiran llit i quatre parets, i suposo que pagaran les factures conjuntament, excepte les del pay per view, si és que n’hi ha (futurible focus de problemes). Vaja: com si es caséssin. De moment ja han posat els dos noms a la bústia de casa. Què maco. Les apostes, ara, són per veure quan caurà el primer txurumbel. Jo voto: abans de dos anys.