Em fitxa la MTV

Sí, m’ha fitxat la MTV. Però per jugar a futbol, no per treballar-hi.

L’altre dia, un de la feina em va comentar que l’equip de la MTV necessitava jugadors per dijous. Em vaig oferir. L’únic inconvenient és que el partit era de futbol gran, noranta minuts i onze contra onze. Feia cinc anys que no jugava a futbol gran, des d’aleshores sempre he jugat a futbol sala o futbol 7, on el terreny és més petit i amb menys espais.

Per arribar al partit les vaig passar canutes. Pensava que seria senzill trobar el camp, però a Londres desconèixer per on et mous es paga car i pots perdre una bona estona tractant d’orientar-te. A més, plovia, feia vent, buf, quin infern.

Però un cop allà molt bé. Els de l’equip eren bona gent —no coneixia ningú— i de seguida vaig acordar de jugar al mig del camp, per la dreta. Escola barcelonista: toc i qualitat. O no.

Els anglesos juguen dur, busquen el contacte, el xoc, i són durs com roques. Juguen dur, però no brut, que és diferent. Són nobles. Valoren la solidesa per sobre de tot, però quan veuen tres passades seguides (passing game) o algun detall tècnic els hi cauen les llàgrimes. Suposo que no hi estan acostumats. La meva opinió és que a la primera part no vam jugar gaire bé. Diverses pilotes perdudes, poc joc d’equip, jugant al pelotazo tota l’estona, però vam mantenir la porteria a zero. Els meus companys d’equip no pensaven igual: “Estem jugant de conya! Gran solidesa defensiva!”, va dir el capità. Ja veus.

A la segona part la cosa va millorar una mica. El partit va acabar 1–0, victòria de l’equip MTV. Golet de servidor. Julio Salinas ha ressucitat.

Vaig jugar els 90 minuts i, sorprenentment, el meu cos va aguantar millor del que m’esperava. Això sí: vaig acabar mort. Tinc els ronyons i les cervicals fets caldo. Per no parlar dels peus. Els dos dits grossos encara em fan xup-xup i per poc no se m’ennegreixen les ungles.

Però ¡ah!, quin gust.

Aquest matí estava tan cansat que m’he adormit i he fet tard a la feina.