Bitllet

Teoria 1: una empresa et robarà sempre que pugui.

Ahir vaig comprar els bitllets per anar a Dubai a mitjans de febrer. Per alguna raó, la web de Lastminute no funcionava bé, motiu pel qual vaig optar per trucar al servei d’atenció al client. La persona que em va atendre em digué que els bitllets que volia ja s’havien acabat, però me’n va oferir uns altres, més cars i amb uns horaris pitjors. Sense poder reflexionar molt, vaig dir-li que endavant. A falta d’un mes pel viatge, els preus cada cop eren més cars i no estava per tonteries. Total: vaig donar les meves dades i vaig tancar la transacció.

Un minut després de penjar el telèfon, per algun estrany motiu, vaig voler mirar a quant estaven els bitllets pel mateix viatge amb Virgin Atlantic, una aerolínia que sempre oferia tarifes molt més cares. Però, sorpresa: havien baixat! Continuaven sent més cars que els que acabava de comprar, però no gaire més. I un gran punt a favor: eren vols directes, a diferència dels altres, que m’obligaven a fer escala.

Em vaig indignar amb mi mateix: com es pot ser tan gilipolles. ¡Podria haver-ho comprovat abans! Emprenyat, vaig intentar l’impossible: cancel·lar els bitllets de Lastminute.

Nova trucada a Lastminute. Curiosament, mentre que per comprar el bitllet m’havien atès a la primera, per cancel·lar-lo em van començar a passar d’un lloc a l’altre. Vaig haver d’explicar la meva situació cinc o sis vegades, intercalades per una musiqueta estrident. Evidentment, no els vaig dir que havia trobat un bitllet millor, sinó que m’acabaven de cancel·lar unes presumptes reunions que havia de tenir a Dubai. Quan, finalment, una tal Laura m’atengué amablement, m’assegurà que miraria que s’hi podia fer i que ja em trucarien.

En penjar el telèfon vaig començar a pensar solucions d’emergència per a que no em cobréssin els bitllets: trucar al banc per a que bloquegin l’operació, denunciar que m’han robat la targeta de crèdit, etc. Mentre pensava en tot això, vaig rebre una trucada de Lastminute.

Un senyor de la companyia amb pinta de responsable de departament em va dir que ho sentia molt, que entenia la meva situació, però que precisament en el moment en què parlava amb la Laura m’havien cobrat els bitllets i que ja no es podien fer enrere. Quina casualitat! Just en aquell moment. Molt casual: primer m’entretenen i després em diuen que he fet tard. Arrencà llavors una gran negociació bilateral Bigmouth-Lastminute, un estira-i-arronsa telefònic per veure qui sortia guanyant.

Primer vaig optar per anar a bones, ser polite (educat) i apel·lar al sentit comú, factors que sempre es valoren a Anglaterra. Però no va servir per res. El meu interlocutor insistia que entenia la situació, però que no em podien tornar els diners. Tot i així, em digué que, si volia, podia pagar una penalització de 150 lliures (200 euros) i que em tornaven la resta dels diners. Li vaig dir que no. Ell insistia: legalment no tenen perquè tornar-me els diners, però l’empresa —assegurava— estava fent un esforç per tornar-me’n la major part. Li vaig respondre que ja sabia que legalment em podrien cobrar, però que no em semblaria fair (just) perquè jo havia trucat a temps de cancel·lar. El problema —li vaig argumentar— havia estat que no m’havien atès de seguida, fent-me perdre un temps preciós. “És tot el que et puc oferir”, em digué. O em quedava amb els bitllets o em cobraven els 200 euros, i encara gràcies. La negociació durà i durà, però no hi havia escapatòria: el senyor Minute em tenia agafat pels pebrots. En aquest punt, vaig decidir tirar-ho tot per la borda, deixar de ser polite i assenyalar-li al meu interlocutor la meva sospita: “La maniobra d’anar-me redireccionant una vegada i una altra, fent-me perdre el temps, no ha estat casual, sinó que ho heu fet volent per a després poder-me dir: ‘Oh, quina pena, ja t’hem cobrat’”.

Arrribats a aquest punt, el senyor Minute em digué: “Dona’m un moment, deixa’m comprovar una cosa”.

No entenia que volia dir, però vaig acceptar quedar-me una estona en espera, acompanyat de la musiqueta estrident.

Al cap de res tornà a posar-se al telèfon: “Mr Bigmouth, com que li hem fet perdre 10 minuts al telèfon, hem decidit tornar-li tots els diners dels bitllets”.

Teoria 2: això a Espanya no hauria passat.