Presentar: make-up

No m’hi acostumo. No m’acostumo a anar vuit hores al dia com si fos una drag-queen.

Des que vaig començar a presentar, cada dia, a les 7:30h del matí, baixo fins a la sala de maquillatge per a que m’embadurnin la cara de cosmètics. Entro a l’habitació encara amb lleganyes i acabat d’afaitar (jo m’afaito a la feina, concretament al lavabo de paralítics, que és ben ampli i no tinc a ningú que em toqui la pera mentre executo tota la litúrgia. Altament recomanable).

Després de la clàssica salutació + conyeta matutina, la maquilladora de torn comença a preparar la pasterada que m’escamparà per la cara. Primer em coloreja amb un pinzellet les (interpreto) parts més fosques de la cara, taques i demés. Aplicada aquesta primera capa, volca un líquid en una mena de pistoleta. Aquesta pistoleta escup un polsim estrany: és el maquillatge. Tanco els ulls i la senyora procedeix a l’Operació Drag-Queen.

Tot plegat és força ràpid. Uns cinc minuts. Això rai. En aquest moment el maquillatge no molesta. El problema és quan va passant el dia. Si et pica la cara, sues o necessites mocar-te has d’anar amb molt de compte per no endur-te involuntàriament una part del cosmètic.

Un dels moment més gustosos del dia és quan arriba el moment a desmaquillar-se. S’ha de fer una mica el metrosexual —passar-se tovalloletes per la cara i després cremes que ajuden a treure tota la ronya— però la sensació de netedat recuperada és fantàstica.

En fi, problemes de drag-queen. .
.