Crònica madrilenya 1: San Isidro

Feia temps que volia anar als toros. Per curiositat.

Quan era petit, els toros em generaven indiferència. Fent zàpping me’ls trobava i automàticament canviava de canal. Era igual que qualsevol sèrie veneçolana: interès zero. Quan tenia uns 13 anys vaig anar a una competició de futbol sala a Jerez, i allà, com a activitat, ens van portar a veure la finca dels Domecq, un dels principals criadors de toros. Mentre ens ensenyaven el procediment per a discernir un toro brau d’un toro ‘normal’, recordo que el sector català del grup no entenia res. A diferència dels madrilenys o dels andalusos, que tot i ser joves comprenien de què anava el tema. “Nosotros no hemos ido nunca a los toros”, va dir algú. Un andaluset saltà astorat: “¿Ah no? ¿Y si no vais a los toros qué haceis?”. “Nosotros tenemos el Barça”. Resposta clarivident.

En fi, anys després, reflexionant sobre això dels toros, vaig començar a detestar l’espectacle. No tinc molt clar si era per conviccions ecologistes o per antiespanyolisme. Crec que per la segona. A Humanitats, en conya, vam muntar el Club de Fans d’Islero. Islero era el toro que va matar Manolete. Temps després, vaig flipar en descobrir que algú altre ja havia creat un club com el nostre: Islero’s Fan Club. I tenen web i tot.

Actualment, em trobo en una fase de dubte. És cert que l’espectacle és cruel amb el toro, que la lluita és desigual i que l’animal està en inferioritat de condicions respecte el seu rival. També accepto que tot aquest mundillo desprèn un tuf molt ranci i canyí. Però algunes coses em semblen interessants: m’agraden les cròniques del diari sobre les “corridas”, i no parlem de les fotos. Sublims. M’atreu el frec a frec entre el torero i una bèstia gegantina amb banyes que a la que et despistis t’empitona. M’impressiona, almenys sobre el paper. Per això volia anar als toros i veure-ho en directe.

Divendres vaig anar a una corrida a Madrid, per les festes de San Isidro.

La plaça de Las Ventas està prou bé. És molt vertical i la gent està molt a sobre del torero. El punt negatiu és que la grada no té cadires (t’asseus sobre la pedra) i és força estret. El preu de les entrades és assequible (a partir de quatre euros). Les nostres, de 20 euros, estaven a la fila sis i la visibilitat era molt bona.

Abans de començar la corrida, es va guardar silenci en memòria de la darrera víctima d’ETA. Aquest minut de pausa es va clausurar amb el crit d’una veu anònima: “¡Vivaspaña!”. “¡¡¡VIVAAAAA!!!”, va respondre tota la plaça. Tota? No, un grupet de catalans arquejava les celles.

L’espectacle en sí no va tenir molta emoció, tret de moments puntuals. Només l’últim dels sis toros que es mataven va tenir gràcia. El toro en qüestió va enganxar el torero i el va arrossegar uns metres. Va tenir sort de sortir-ne pràcticament il·lès. Després el torero, amb l’orgull ofès i el vestit tacat de sang, va tornar a la sorra per matar el toro davant el deliri general.

Un dels alicients de l’espectacle era la gent: algun pijeras amb aire agitanat i tot engominat, però sobretot bastant tio cutre i molt borratxo. Just al nostre costat teniem un home totalment torrat pels cubates. “Esto no es Coca-Cola, papá”, li deia la seva avergonyida filla. “Sí lo es, sí”, murmurava ell amb la veu pastosa. El moment crític va ser quan el borratxo va perdre l’equilibri i per poc no cau de morros a les files del davant. Va tenir sort que un el va agafar per darrere. Hauria estat bé que caigués a la sorra.

També em van sorprendre que la gent no para d’emprenyar-se: amb el toro (“¡¡Este toro es un manso!!”, va cridar més d’un); amb el torero (“¡¡No sabes matarlo!!”); i entre ells (els d’un sector protestaven perquè no els agradava el toro i els d’un altre sector es rebotaven amb ells perquè els consideraven massa exigents).

Però com deia, em sembla que la corrida no va ser gaire bona. La crònica d’El País del dia següent no deixava dubtes: “La decadencia”, es titulava.

Adivina qui és el borratxo.
.