Big Brother 2

Fa uns sis mesos, al pis vam organitzar una mena de Big Brother per a trobar algú que llogués una de les nostres habitacions, ja que l’A. marxava a Madrid. Vam penjar un anunci a internet i la gent va venir com mosques. Unes quaranta persones es van mostrar interessades en venir a veure l’habitació.

Al final vam acabar triant la Lise, una noia francesa que ara ha decidit abandonar-nos (se’n va a viure amb la seva millor amiga, que ve a Londres). Per tant, no hem tingut un altre remei que tornar a organitzar un Big Brother: entrevistes amb possibles candidats, anàlisi ‘purmenurissat’ de qualsevol ínfim detall que revel·li la seva roba, els seus pentinats, els seus caminars. Tot serveix. Les entrevistes duren entre cinc i vint minuts (en funció de la pressa que tingui l’entrevistat i de l’interès que ens generi: si de seguida veiem que no ens mola procurem fotre’l al carrer tan ràpid com podem. Educadament, això sí).

Tot aquest procés és un puto pal. Primer perquè es perd temps, segon perquè a tots menys a un els acabaràs dient que no. I sobretot perquè amb molt poca informació has de prendre una decisió sobre la persona amb qui conviuràs. Un pal. Però s’ha de fer.

La primera noia en venir (només busquem noies) era una australiana, de nom Marieke. 30 i pico anys, bona tia, xerraire, perfil decent. Possible fitxatge, sinó fos perquè al JR —el meu company de pis— detesta els australians des que va conviure amb un. La deixem en standby.

Després va venir una italiana: Giulia. Força italiana, pell morena, ulls clars, accent divertit (paraules com House es converteixen en Àusa). No molt guapa, si us ho esteu preguntant. Hi ha connexió llatina —important—, però deixa entreveure flaixos de caràcter fort, típic del seu país. Malgrat tot, deixa bona impressió. La Marieke queda descartada i la Giulia ocupa la primera posició.

Tot seguit va venir la Jenny, alemanya. Rossa, molt alta i, tot i no portar ulleres, pinta de porno-secre. Arriba tard i vol marxar d’hora perquè ha de veure un altre pis. Fa cara d’angoixada. Parla molt ràpidament, amb veu baixa i agafant-se les mans, com un ratolí. No sé ni per què hem perdut el temps fent venir una alemanya. Bé, si que ho sé: el JR es va emocionar en veure que es deia “Jenny Horn” (cognom similar a la paraula ‘horny’, quien pueda entender que entienda). Però res: ni de conya entra al pis aquesta pava.

La següent candidata era l’Astrid, una mig americana mig espanyola. Nàpia i pinyata importants. Acaba d’arribar a Londres després d’estudiar el màster de l’IESE a Barcelona. Treballa de becària en una empresa. La seva idea és passar sis mesos a Londres i després tornar a Catalunya. No és tonta, no. Pinta bé, però volem algú per al mig-llarg termini. Ben provat.

L’Astrid va venir tard i, quan encara era allà, va venir la següent candidata, la Line. Es van saludar i tal. És curiós veure la trobada entre dues persones que són rivals per a una mateixa habitació. Una mica de tensió no resolta. La Line és una danesa que treballa en una empresa de roba (no va especificar en quina). És molt alta: diria que tant com jo, però portava uns taconassos que la fèien encara més alta que jo. Vesteix força fashion —clar, és el seu sector—, és educada i se la veu bona persona. La Line aconsegueix la pole position.

Finalment, l’última visita del dia era per algú de nom Simo i de sexe no determinat. No ens ho va especificar al mail, però el JR va assumir que era una noia i li vam dir que vingués. Va resultar ser un tio (es veia a venir). Marroquí, molt callat inicialment. Després es va deixar anar una mica. Treballa a Lehmann. Vam estar parlant de la seva feina i de la nostra. La veritat és que ens vam quedar amb una bona imatge d’ell, però preferim una noia.

De moment, ens quedem amb la Line. Demà el JR veurà una o dues persones més (jo no hi seré) i decidirem.

(Si us pregunteu per què preferim una noia, és molt simple: creiem que es millor dos tios + una tia que tres tios. Ho veiem més equilibrat).
.