Bimbledon 2008

Dissabte era el primer cap de setmana de Wimbledon 2008, un dels cinc grans tornejos de tennis del món. Jo sempre he preferit Roland Garros, però s’ha de reconèixer que Wimbledon té una aura diferent. Els anglesos saben fer molt bé aquestes coses. La pompa i el tradicionalisme aconsegueixen donar-li un aire diferent al campionat.

M’havien explicat que anar a veure alguns partits a Wimbledon no és difícil. Les entrades importants es venen de seguida, però cada dia es posen a la venda entrades de segona categoria que, si bé no et permeten anar a la pista central i veure els millors partits, sí que pots moure’t per la resta del recinte, veient l’ambient i alguns dels jugadors que estan començant a destacar, o algun cap de sèrie que ha estat relegat a una pista secundària pel motiu que sigui. S’ha de fer una mica de cua per comprar aquestes entrades, però és assequible, pel que m’havien dit.

Així que dissabte vaig anar amb un amic italià a Wimbledon per veure una mica de tennis. Feia un dia perfecte. Sol però sense excessiva calor. Ideal.

Vam arribar a Wimbledon cap a les quatre de la tarda. La idea era veure les cinc últimes hores de la jornada.

Ni de conya. Només arribar-hi vaig adonar-me que no havia calculat bé l’efecte Londres, que fa que a qualsevol lloc públic, esdeveniment, comerç o restaurant hi hagi sempre, indefectiblement, un nombre exagerat de gent.

Vam veure una cua llarguíssima, i vam preguntar: “Això és la cua per comprar les entrades?”. “No, això és la meitat de la cua”, ens va respondre un paio de l’organització. ¿La meitat? ¡Ni de conya! Allò, en realitat, era el final. “Haureu de fer tres hores de cua”, ens va explicar.

Toca’t els ous.

El més sorprenent no és que hi hagi molta gent que vulgui anar a Wimbledon. Al cap i a la fi, això és Londres, una ciutat on hi viu més gent que a Catalunya sencera. Però el que és acollonant és que hi hagi penya disposada a fer tres hores de cua. Perquè quan nosaltres vam arribar encara hi havia gent que anava incorporant-s’hi. Això de fer cua és un fenòmen molt anglès i, ho sento, MOLT lamentable. Els encanta. Segurament respon a alguna cosa que desconec. Potser tenen un ADN diferent. O potser son masoques. Probable.

Dubto que, en realitat, la cua durés tres hores. Jo crec que durava més. El meu amic i jo la vam recórrer paral·lelament (amb la noble intenció de trobar algun punt feble i colar-nos – the latin way) i potser vam estar caminant 15 o 20 minuts fins que vam arribar al principi de tot. Desgraciàdament, no vam localitzar cap punt feble.

En aquest punt, se’m va encendre una llumeta. Vaig recordar que a Wimbledon, fora de les pistes, sempre posen una pantalla gegant per a que la gent segueixi els partits. A la que vam veure un parell de policies els ho vam preguntar: “¿On és la pantalla gegant?”. Resposta: “També heu de fer tota la cua si voleu anar-hi”.

Quina classe de gent fa tres o més hores de cua per veure un partit de tennis en pantalla gegant?

En fi. Que Wimbledon a prendre pel sac. Ja ho veuré per la tele.

[Avui juga Nadal contra “l’heroi” local Andy Murray. Poso les cometes perquè 1) és escocès i els anglesos no acaben de veure’l com a un dels seus, 2) ¿com pot ser heroi un tio que és l’11è del món i que no ha jugat mai unes semifinals de Grand Slam?]
.