Cap de setmana a Barcelona. Duríssima tornada, després de jornades de sol, piscina, família i bon viure. Només vaig interrompre aquestes sessions de rasquing bowling per anar a veure el Bruce Springsteen al Camp Nou, dissabte al vespre.
L’Springsteen és un MUST, un d’aquells tios a qui s’ha de veure alguna vegada a la vida, encara que no en siguis fan. Això penso. Stones, Springsteen, U2. S’han de veure, sí o sí. En realitat, als Stones els vaig treure de la llista el dia en què Keith Richards va caure d’un cocoter i van cancel·lar el seu concert a Barcelona. Jo vaig rebre els diners que havia pagat per dues entrades i vaig esborrar-los de la llista. Parlo de fa tres anys.
Bé, dissabte vaig anar a veure el Boss.
Jo només em sé els seus hits, amb les cançons secundàries ja em perdo. Per exemple, el concert va començar amb ‘No surrender’, un tema que desconec. Sempre m’ha tocat la pera que tothom es torni lelo amb una cançó que jo no me sé. Però la veritat és que el concert va ser una col·lecció de hits i, per tant, em sabia la majoria dels temes. I quan un no me’l sabia ja anava bé per descansar una mica, perquè si una cosa es fa en un concert del Boss és votar molt. En acabar l’actuació, després de tres hores, no m’aguantava els pets.
Punts forts de l’Springsteen:
— Hits demolidors. Un Waitin’ on a Sunny Day, un Born to Run o un The River (un dels moments àlgids) són inapelables.
— Zero descans. No para entre cançó i cançó. Està acabant un tema i ja sents “One, two, three!”, i santornemhi.
— Passió pels himnes. Vàries cançons seves es podrien adaptar per a càntics als camps de futbol. Molt “lo-lo-lo” i “la-la-la”. Contagi immediat.
— Ell. Un 85% de l’atractiu del concert és ell mateix (i part important del percentatge restant correspondria al saxofonista Clarence Clemons, un mastodont de quasi 70 anys). La seva força, la seva passió, el seu carisma. I el puntet de demagògia necessari per moure així les masses. Els catalans estan convençuts que el Boss té una relació especial amb Barcelona. ¡Però si fins i tot parla català! Jo li agraeixo el detall, però no m’acabo de creure això de la relació especial.
Per a mi va ser un gran concert. M’ho vaig passar teta. Ara: no és un concert que em marcarà la vida, suposo que perquè no en sóc fan. Tinc alguns discos seus, i algunes cançons m’apassionen. Però vaja: si no l’havia vist fins avui és per alguna cosa.
Per a mi, per exemple, va ser millor el concert d’U2, fa dos anys al Camp Nou. Però és que U2 és un grup que he seguit de tota la vida i me’n sé totes les cançons.
L’Springsteen és un MUST, un d’aquells tios a qui s’ha de veure alguna vegada a la vida, encara que no en siguis fan. Això penso. Stones, Springsteen, U2. S’han de veure, sí o sí. En realitat, als Stones els vaig treure de la llista el dia en què Keith Richards va caure d’un cocoter i van cancel·lar el seu concert a Barcelona. Jo vaig rebre els diners que havia pagat per dues entrades i vaig esborrar-los de la llista. Parlo de fa tres anys.
Bé, dissabte vaig anar a veure el Boss.
Jo només em sé els seus hits, amb les cançons secundàries ja em perdo. Per exemple, el concert va començar amb ‘No surrender’, un tema que desconec. Sempre m’ha tocat la pera que tothom es torni lelo amb una cançó que jo no me sé. Però la veritat és que el concert va ser una col·lecció de hits i, per tant, em sabia la majoria dels temes. I quan un no me’l sabia ja anava bé per descansar una mica, perquè si una cosa es fa en un concert del Boss és votar molt. En acabar l’actuació, després de tres hores, no m’aguantava els pets.
Punts forts de l’Springsteen:
— Hits demolidors. Un Waitin’ on a Sunny Day, un Born to Run o un The River (un dels moments àlgids) són inapelables.
— Zero descans. No para entre cançó i cançó. Està acabant un tema i ja sents “One, two, three!”, i santornemhi.
— Passió pels himnes. Vàries cançons seves es podrien adaptar per a càntics als camps de futbol. Molt “lo-lo-lo” i “la-la-la”. Contagi immediat.
— Ell. Un 85% de l’atractiu del concert és ell mateix (i part important del percentatge restant correspondria al saxofonista Clarence Clemons, un mastodont de quasi 70 anys). La seva força, la seva passió, el seu carisma. I el puntet de demagògia necessari per moure així les masses. Els catalans estan convençuts que el Boss té una relació especial amb Barcelona. ¡Però si fins i tot parla català! Jo li agraeixo el detall, però no m’acabo de creure això de la relació especial.
Per a mi va ser un gran concert. M’ho vaig passar teta. Ara: no és un concert que em marcarà la vida, suposo que perquè no en sóc fan. Tinc alguns discos seus, i algunes cançons m’apassionen. Però vaja: si no l’havia vist fins avui és per alguna cosa.
Per a mi, per exemple, va ser millor el concert d’U2, fa dos anys al Camp Nou. Però és que U2 és un grup que he seguit de tota la vida i me’n sé totes les cançons.
Ara, insisteixo: gran concert, em vaig quedar sense cames de tant saltar i sense veu de tant cantar i cridar. Tres hores d’actuació! Avui estic lluintant per poder locutar.
.
Entrades
2 comentaris:
Ara li toca parlar a un fan. Jo tenia unes ganes boges de Bruce. A contracorrent, sí, ho sé, però l'últim disc em sembla molt bo. Anava amb les cançons apreses disposada a deixar-me la veu. I així ho vaig fer, però no per encadenar les lletres del Magic. El Boss es va passejar per tota la seva trajectòria per 1. fer tocar el cel a les seves tropes de seguidors i 2. fer passar una molt bona vetllada als ocasionals com en Bigmouth. Per a mi va ser realment Magic. Entenc que no trascendeixi si no ets un seguidor apassionat, però per als que la seva música són bocins de la nostra vida, l'experiència va anar més enllà del recital. Ha estat el meu millor concert. Em costa creure que en pugui viure un de millor. Bé, em va faltar una cançó. Thunder Road m'estremeix des de les primeres notes. I mai no l'hi he sentit cantar en directe. Una llàstima. O potser no, perquè crec que hagués mor allà mateix. He de reconèixer que vaig estar a punt de les llàgrimes en molts moments…
En fi, jo sí que crec que l'Springsteen té una connexió especial amb Barcelona. Potser no és cert, d'acord. Però per què ho hauria de repetir constantment? Per què tots els gestos que té amb la ciutat, com tancar gires, fer dos concerts seguits i omplir el Camp Nou… o dir constantment a les entrevistes quant li agrada tocar a la nostra ciutat… Què en treu? És més, el pot perjudicar a altres indrets… en fi, que potser sí que és un invent, però m'agrada creure que no és així. Que és una xorrada que digui tres paraules en català? Segurament, però a mi em sembla una delicadesa, de la mateixa manera que les diu en francès a París o en castellà a Madrid. Marketing? Segurament, però posaria la mà al foc que no ho és al 100%.
I posats a comprar, fem-ho amb el concert dels U2 també al Camp Nou. També em va semblar un molt bon concert. Però què voleu que us digui, Bono i companyia no em toquen l'ànima com ho fa el Bruce. Per descomptat que musicalment són tremendos, però así son las cosas. I això sí, el Bono em sembla un cretí sobirà. Vaig sortir d'aquell concert desitjant que fos crucificat com el Jesucrist que es creu que és… Bé, doncs aquí teniu una segona versió del concert. Petons!
Gran mussaranya!
Publica un comentari a l'entrada