Crònica japonesa 1: Arribada a Tokyo

Quan aterres a Tokyo, veus de seguida que estàs en un altre món. Tot està escrit en un alfabet incomprensible, la gent té els ulls estirats, el terra està netíssim, al tren que et porta al centre hi tens més espai per estirar les cames que en qualsevol vehicle occidental. Tot és diferent, sí. Però, al mateix temps, tot et recorda al teu país. Japó és un país que està a l’altra punta del món, però està molt occidentalitzat. És una nació avançada, una societat moderna que funciona de manera bastant similar al que coneixem.

Però, de sobte, després de dos enllaços de metro, vam baixar a la nostra parada i vam trepitjar els carrers de Tokyo. I això ja no té res a veure amb el que coneixes. Les cases pràcticament s’amunteguen una sobre l’altra. Als carrers, amb prou feines hi caben dos cotxes (un en cada sentit). I el més sorprenent: no hi ha voreres. Les cases de Tokyo estan a peu mateix de carrer. Normalment, els edificis no tenen grans entrades. Només una porteta. Quan les persones surten de casa, ja trepitgen el carrer. El carrer en sentit literal. El lloc per on passen els cotxes, l’asfalt. Només una línia contínua i blanca a cada costat de la via delimita la estreta zona per on poden passar els peatons.

A Tokyo hi viuen 5.800 persones a cada kilòmetre quadrat, cinc vegades més que a Barcelona. Ara sé el que és la densitat de població.

Les cases són baixes. I molt estretes. I fa la sensació que moltes d’elles són de materials prefabricats (no ho vaig confirmar, però n’estic segur). Amb uns habitatges tan diminuts i uns carrers tan estrets, la ciutat sovint sembla extreta dels jocs de Pin y Pon. Tot això que explico és el que vam veure en arribar a l’estació de Kamishakujii, la nostra. Evidentment, al centre, a les principals avingudes, hi ha voreres. Però, als barris de Tokyo, la gent viu amuntegada. L’únic lloc per on respira la ciutat són els 15 centímetres d’espai que hi ha, per llei, entre cada edifici. Em van explicar que és una mesura antiterratrèmols. Al tenir les cases separades, es minimitza la possibilitat d’esfondraments massius. La majoria de vivendes són modernes, ja que la ciutat és va reconstruir completament després de la II Guerra Mundial. Per tant, la majoria d’edificis compleixen aquesta normativa.

Després de deixar les maletes a la residència on ens vam estar (perquè en els primers dies a Tokyo vam dormir en una residència, però aquesta és una altra història), vam dirigir-nos al centre de la ciutat. Bé, a un dels centres. Tokyo no té UN centre, com la majoria de ciutats. En té uns quants. Suposo que és inevitable en un lloc on viuen 12 milions d’habitants. Nosaltres vam optar per Shinjuku, un dels llocs més famosos de la ciutat. Ho recordareu si heu vist Lost in Translation. Quan Bill Murray arriba a Tokyo, des del taxi queda parat amb tots els llums de neó del carrer. Allò és Shinjuku.

Shinjuku mola. Quan hi vam anar —diumenge a la tarda— estava ple de parelletes d’adolescents que sortien a passejar. Era molt estrany. Tot de parelles passejant, com a molt agafats de la mà. Però no vaig veure ningú fotent-se el lote. Vaig llegir després que fins fa quatre dies això estava mal vist al Japó. Suposo que encara dura. Al carrer no es toquen, però —segurament— la majoria de parelles van acabar en un ‘love hotel’. A Tokyo està ple d’aquests discrets establiments on les parelles poden jugar a metges durant una estona.

Bé, Tokyo em va agradar, però he de puntualitzar: per a mi no és el millor del país. No sé si és perquè visc a Londres, però fa cert temps que he perdut l’interès que abans tenia per les grans urbs.

La visita a Shinjuku la vam fer com vam poder, combatent el jet lag amb cafès. Quan es va fer tard vam anar a la residència i, sabent que no dormiríem gaire bé per culpa del canvi horari, vam planificar llevar-nos molt d’hora al dia següent. Concretament a les 5 del matí. Així podriem anar al mercat del peix de Tokyo.

Foto 1. Un carrer típic de Kamishakujii, un barri de Tokyo.
Foto 2. Shinjuku.
.