Crònica japonesa 2: La tonyina Ronaldinho

És curiós que una de les millors activitats per fer a la capital del Japó sigui anar a veure un mercat, el del peix. Surt a totes les guies com a cosa obligatòria. I, per una vegada, les guies no s’equivoquen (la Lonely Planet sobre Japó és irregular).

Al sud de Tokyo, molt a prop del mar, hi ha Tsukiji, la llotja de pesca més gran del món. Per arribar-hi només has de superar dos obstacles: el primer és llevar-te molt d’hora; el segon, esquivar els centenars de vehicles que circulen pels carrers del voltant. Tot de fitipaldis aparentment molt poc preocupats per si t’atropellen: l’important és entregar la mercaderia a temps.

Nosaltres ens vam llevar a les cinc del matí. És molt recomanable anar a aquest mercat en el primer dia que passes a Tokyo, ja que el jet lag no et permetrà dormir fins molt tard i, per tant, matinar serà més fàcil.

Al mercat Tsukiji hi ha qualsevol tipus de peix, la pedra angular de la dieta japonesa. Allà s’hi venen cada dia 18 milions d’euros en peix (la dada és de 1993, fot quinze anys, però és la més actual que he trobat). Si arribes molt d’hora pots anar a una subhasta de la mercaderia que acaba d’arribar. No sé si algun dia deuen arribar balenes, però no m’estranyaria, encara que Japó sempre al·legui que les caça per motius científics.

A Tsukiji s’hi ha d’anar a perdre-s’hi. És com una petita i caòtica ciutat de mercaders venent peix. I tu en pots comprar, si vols, i a bastant bon preu. Hi ha de tot: des d’anguiles banyades en sang fins a crancs del tamany del meu cap. Salmó, pops, calamars, el que vulguis. El més espectacular són les tonyines tamany Ronaldinho Gaucho (que ja és dir). Nosaltres vam presenciar com un home suava sang per poder tallar un d’aquests bitxos. Li va caler una espasa de metre i mig i l’ajuda de dues persones per a poder partir l’animal. Al final ho van aconseguir.

Mentre camines per allà has d’anar en compte. Els carrerons son molt estrets i estan plents de gent que va de botiga en botiga carregant paquets de peix o galledes d’aigua salada plenes fins a vessar. Una vegada cansats, vam anar a rematar la visita a la manera clàssica: amb un esmorzar japonès.

Allà mateix vam localitzar un restaurantet, cosa gens senzilla quan portes poc temps al Japó. Les entrades acostumen a estar tapades per cortines i fanals de colors. L’interior queda totalment amagat i al principi no t’atreveixes a ficar-hi el cap. Els establiments són tan petits que entrar-hi, observar el panorama i rebutjar-lo pot semblar una senyal de descortesia. Quan vas a un país de gent tan educada com el Japó tems ficar la gamba en aquestes coses. Finalment vam reunir el valor per entrar-hi a la brava i ens va sortir bé (després vam descobrir que tots els llocs són més o menys iguals).

Vam tenir un esmorzar a base de sushi fresc, sopa miso (amb un cap de gamba adornant-la, insuperable) i te verd. Tot boníssim, però, la veritat, jo sóc d’esmorzar bé i necessito coses més contundents. Fins no fa gaire, tots els japonesos començaven el dia amb aquest menu (substituïnt el sushi per una mica de peix a la planxa i un bol d’arròs). Però, pel que em van explicar, en els últims anys, les torrades i el cafè s’han convertit en l’esmorzar de la gran majoria de nipons. Ho entenc. És més fàcil de preparar i et dóna més energia per començar el dia. Però amb això no vull desmerèixer la cuina japonesa, ni de conya. Una de les millors coses d’un viatge a Japó són els àpats.

Foto 1: Seqüència de com es talla la Tonyina Ronaldinho.
Foto 2: Esmorzar a la japonesa.

.