Crònica japonesa 7: Sumo (de mansana)

Ja a les acaballes del viatge, vam tornar a Tokyo per passar l’últim dia i mig. Vam tenir la gran sort de coincidir amb un campionat de sumo (només n’hi ha sis l’any, tres d’ells a la capital, i duren quinze dies cada un). De manera que vam comprar les entrades per anar-hi. És una cosa que, si pots, s’ha de fer.

Comprar els bitllets és molt més difícil del que sembla. Els pots aconseguir per telèfon o a les taquilles, el mateix dia. A tots dos llocs només t’atenen en japonès. Per sort, l’Isidoro, el tiet de la Salt&Vinegar que viu al Japó, ens va fer la gestió.

Això del sumo és un fenomen molt curiós. Com a mínim per a nosaltres, occidentals, que no entenem la gràcia d’un combat que dura cinc o deu segons de mitjana. Massa breu. Acostumat als 90 minuts del futbol, a les cinc hores que a vegades dura el tennis, o, si vols, als 13 assalts d’un combat de boxa, el sumo s’acaba quan pràcticament no has pogut ni començar a gaudir-lo. Dit això, val molt la pena anar a veure sumo, però no crec que fos capaç de —per exemple— seguir tota la temporada. Afortunadament, alguna vegada els lluitadors són incapaços de derrotar l’adversari i el combat s’allarga. Però normalment dura poc. Entre lluita i lluita, els participants despleguen un gran cerimonial.

Tot s’inicia quan els dos rivals pugen al ring, que en realitat no es diu ring, es diu ‘dohyo’, i és de sorra. Aleshores comencen a estirar els braços, flexionar les cames, etc. Llavors l’àrbitre els crida i es posen en posició de lluita. Es miren amenaçadorament i, quan ja sembla que començaran a fotre’s de pinyos, tornen als seus racons i continuen fent estiraments. Així, tres vegades. A la quarta és quan, finalment, lluiten. Entremig tiren sal diverses vegades sobre el ‘dohyo’ —presumptament per a purificar-lo—, remenen la pelvis, s’eixuguen la cara amb una tovallola, de tot.

Després comencen les bufetades. Però bufetades de debò. Dues boles immenses, separades per un metre de distància que, quan l’àrbitre dóna el senyal, surten disparades com coets contra l’adversari. Em vaig fixar que, alguna vegada, en aquest xoc inicial, els seus caps impacten amb una violència al·lucinant. El combat s’acaba quan un dels lluitadors toca l’interior del ‘dohyo’ amb qualsevol part del cos que no sigui la planta dels peus o quan és empès fora del ‘dohyo’.

Els lluitadors de sumo són els grans protagonistes de l’espectacle. Són persones que han dedicat la seva vida al combat i que des de petits viuen comunalment en una casa amb altres aspirants a lluitadors. Allà s’hi passen hores i hores d’entrenament rudimentari: un dels exercicis consisteix a donar fortes palmades a una columna de fusta. Després es recuperen menjant ‘chankonabe’, una mena d’estofat hipercalòric amb tot tipus de carns i verdures. Així acaben d’inflats.

Són molt friquis. Però molt respectats al Japó. Molts lluitadors són mites eròtics per a les noies. De fet, a la sortida vam creuar-nos amb un parell de lluitadors que sortien de l’estadi, amb els seus kimonos, les seves xancletes de fusta i els seus pentinats impossibles. Una noia d’uns quinze anys se’ls va acostar amb gran respecte. Els hi va donar la mà i se’n va anar corrents, somrient.

Un parell de videos:.

Foto1: Preparats per la batalla.
Foto 2: Fent el pixamandurria abans del combat.