Desmantellant

És curiós però, des que sé que me’n vaig, se m’han passat les ganes d’escriure de Londres. És com si el meu cap ja se n’hagués anat d’aquesta ciutat a la qual ara no vivia de gust però que, paradoxalment, estic segur que trobaré a faltar. És per això que aquestes últimes setmanes les visc amb una mica de nostàlgia, però també amb la il·lusió de començar una nova etapa.

Quan acomiades tanta gent, la legislació anglesa obliga a les empreses a obrir un procés de negociacions amb els treballadors (digues-li negociacions, digues-li pantomima). Aquest procés dura un mes i fins l’últim dia no et poden certificar oficialment que te’n vas. De moment només m’han dit “your job is at risk”, fórmula eufemística que estan obligats a utilitzar per llei. Això no vol dir, però, que hi hagi cap possibilitat. El 9 de març em diran: "Ha sigut una pena, no t'hem pogut recol·locar. See you later alligator".

La part negativa de tenir aquest mes de “negociacions” és que es fa etern. La positiva és que disposo d’un mes per acomiadar-me de la ciutat, buscar un inquilí per la meva habitació, pagar factures i marxar a casa amb tot ben tancat.
.